BLOG SOBRE MÚSICS DEL POBLENOU I

ON S'HI TROBARA TOT EL QUE FACI REFERENCIA A MUSICA I MUSICS, ROCK, POP, CANÇO, CLASSICA DEL POBLENOU O AMB ALGUNA RELACIO AMB EL BARRI

dissabte, 23 de juny de 2012

MELODRAMA AL ZELESTE


Avui (revetlla de Sant Joan 2012) fa exactament 35 anys que MELODRAMA es va estrenar al vell Zeleste del carrer, encara, Plateria.

Tot havia començat feia prop d’un any quan Dionís Olivé, en una conversa amb l’amic Ramón (España), es van proposar que farien dues o tres cançons i les hi presentarien a en Lluis Crous, aleshores director del programa del canal català de TVE “Temps de cançons”. Per sortir a la tele i riure una estona i plegar.
La cosa es va anar complicant: Un cop fetes, no dues o tres cançons sinó, prop d’una dotzena a més d’una opera Rock amb lletres del Ramon, amb el suggeridor  títol de “La neura vivida intensamente” de la qual Melodrama només va incloure en el repertori habitual les cançons “Tenia 15 años” i “Soy el mejor”. Calia buscar músics.
Així és que feia falta buscar els músics. Som al setembre del 1977. No coneixent ningú, “ni cort ni peressós” es van presentar al Zeleste i es van trobar al Victor Amman que molt amablement els va oferir qualsevol ajuda, però no tenia gaire temps. Encara van anar a trobar a l’únic violinista que coneixien d’haver-lo vist en actuacions amb en Sisa i el Pau Riba, el Xavier Riba
Un violinista pel repertori que tenien era imprescindible, doncs estaven totalment enganxats amb el so d’Steve Harley & Cockney Rebel on en John Crocker es feia càrrec del violi i la mandolina.
En Xavi Riba va quedar gratament sorprès, però també anava a fer una gira amb el Sisa... Encara van contactar un altre violinista responent a un anunci a New Phono, al Disco Exprés o a Discos Gay. El violinista en qüestió, a part de violinista, era vegetarià, feia yoga, tocava la dulzaina, que ara en diríem gralla i no sé quantes coses més, però de l’Steve Harley no n’havia sentit a parlar mai i això era imperdonable.

Melodrama rebent l'encàrrec diví de salvar el Rock nacional 
Ara tocaria fer un apartat per definir quins eren els referents musicals als quals volíem, si més no, ser dignes succesors. A més de l'esmentat Steve Harley, per una part hi havia tot el POP anglès des dels Beatles, Who i primers Bee Gees, també una mica de Sirex i Brincos. Per part més nostrada creiem i érem seguidors de la Santíssima Trinitat del rock català formada per Pau Riba, Sisa i Ia & Batista... Vale, son quatre, però així és el misteri de la trinitat... són tres i quatre alhora. O eren Els tres Mosqueters?
En plena actuació Zelestial
Aleshores el Toni, germà del Dionís, amic del Ramón des que anaven a Can Culapi i autor d’aquest extens i potser excessiu relat de la prehistòria de MELODRAMA, com que mes o menys tocava un baix Hoffner que sonava a pot rovellat, però això sí, era una còpia exacte del baix del McCartney, va proposar que aviséssim al Joan Navarro, devorador i col·leccionista de tebeos, que amb el Ramón havien conegut al mercat de Sant Antoni i compartit nits de patata amb bledes a casa seva mentre ens ensenyava els seus tresors: Tebeos, pegatines de tots els Partits polítics del moment, discos de Rock alemany i del Raimon... i a més tocava el piano des de petitet. Bé ja teníem un pianista fitxat.
Un bateria no aniria gens malament, vam dir. Vaig pensar amb en Carles Collazos amb el qual jo havia tocat acompanyant al Ballet de Carles Ibañez. Feia poc que havia deixat de tocar amb en Joan Isaac en el seu Esplugues nadiu i li venia de gust tocar Rock, Pop o el que fes falta, encara que això de desplaçar-se d’Esplugues al Poblenou li era una mica feixuc, però res que no es pogués superar amb el seu Dyane 6 groc amb el “Nuclears, no gracies”.
No és l'Ovidi, és Dionís Olivé arengan al personal Zelestial (Foto: Disco Expres)

Doncs, ja ho tenim, el Melodrama primitiu: Dionís Olivé: guitarra espanyola, veu i responsable de repertori. Joan Navarro: piano vertical de paret. Carles Collazos: bateria.i Toni Olivé: Baix de violí Hoffner. I l’amic Ramon de España fent fotos.
I els veïns a aguantar tardes inacabables sentint com es forjava el so del conjunt que hauria de ser peça cabdal del Rock Català i mundial en general del proper mil·lenni. O això ens pensàvem.
Un cop adecentat un petit repertori es va decidir gravar una Cassette. Sembla ser que el mot maqueta encara només es feia servir quan feies una torre Eifiel amb palillos. El Cassette ens el va gravar en Manel Ortells que tenia una pletina i dos micros! Luxe asiàtic!!!
En un menjador de casa decent, davant d’un buffet-vitrina, érem nosaltres amb un tros de bateria (no hi cabia tota), el piano de paret de la casa del Manel, una guitarra espanyola i el baix enxufat a un bafle de tocadiscos. Nens i nenes del cap dret, així es feien les maquetes en el segle passat. I així sonaven!
Sense vergonya ni pudor vam anar a ensenyar la maqueta-cassette al Rafael Moll, que estava al Zeleste. Encuriosit pel so tan...tan... rupestre, li va ensenyar al Sisa que després d'escoltar-la van continuar sent amics.
Els devia sorprendre i tot seguit en Moll ens va oferir el debut al Zeleste, no sense abans anar al Sindicato Nacional del Espectáculo a treure’ns el carnet de Artista de Circo y Variedades. 
Instrumentista atracción
 Be, tot seguit no va ser. Erem a primers d'any 1977 i hauriem d'esperar fins a juny. Fins la Revetlla de Sant Joan tot estava ple.

Coquetó loft-saleta d'estar-local d'assaig
          La setmana abans del debut vam empaperar tot el barri del Born amb un cartell on, fent referència a les eleccions d’una setmana anterior (primeres eleccions generals, Juny-77), definíem Melodrama com “una alternativa musical per Catalunya”, i ens quedàvem tan frescos amb l’enginyós acudit, fins que, mentre descansàvem de l’enganxada de cartells, vam sentir com un pelut amb ulleres ens obsequiava amb uns comentaris no massa afortunats. El pelut en qüestió era l’admirat (almenys per a mi) Hilario Camacho.
            Bé, va arribar el dia 23 de juny del 1977 i ja ens veus tots amb els nervis habituals provant so amb el tècnic que era en Paco Pi o el Toni Valls.
            I tot va anar bé. Diguem que van assolir l’èxit que es mereixíem.
Ah! I d’aquell primer projecte de sortir a la tele ni ens recordaven. Ens ho va recordar el propi Lluis Crous el dia que ens va venir a veure al Zeleste.
Però això ja és una altra història que....

Continuarà....
 
Video amb fotos de l'època i so de cassette


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada