Aquest Blog ha
nascut per donar cabuda a l’extens material que se’m va encarregar des de l’Arxiu Històric del Poblenou. Material
que degut al seu excessiu volum va haver de ser retallat per publicar-lo en el
nº 16 de la revista Icària.
Portada de la revista Icària
És així que es pot dir que aquest blog és el que ara se’n diu la versió estesa o el muntatge del
director. En aquest blog intentaré posar-hi tot el material que he anat
recopilant durant aquest dos últims anys i que per qüestió d'espai no s’ha
pogut publicar en l’esmentada revista Icària.
Anys 60
Ara bé, sempre he intentat no deixar-me cap artista, cap músic,
cap conjunt, banda o grup que tingués alguna vinculació amb el barri. I vet
aquí que avui dia 27 de juny del 2012 a l’obrir el diari El Periódico m’he
trobat amb un reportatge a Salva Rey, Mister Furia membre fundador de The
PinkerTones on s'explica que son del Poblenou.
Anys 80
Cagada! Com se m’han pogut escapar? El meu extens treball
sobre el Pop i Rock al Poblenou no ha estat tan extens com em pensava. He fracassat!
Però ho superaré i per corregir aquest error imperdonable dedicaré una entrada d’aquest
Blog a THE PINKER TONES.
Tres magnífiques imatges publicitaries cedides per Javier Nubiola de Castellarnau
Betina va néixer al Poblenou el 1950, als
pisos de Correus a la confluència de la Diagonal amb
Fluvià. Sempre m'havien dit que els seus pares tenien una carnisseria al carrer Pujades cantonada
Espronceda i quan, de petit, hi passava pel davant em deien -"Aquesta és la botiga de la Familia de la Betina", però ara fa pocs dies (gener-2015) i gràcies a veins del barri tinc més informació de la família de la Betina com la que m'ha comentat l'Angeles Ortega: "Sus padres nunca tuvieron tocinería, la madre era
peluquera y desde el 58 peinaba en su casa en los pisos de los carteros"- Betina, fins que no es va dedicar al ie-ieísme,
es deia Maria de las Mercedes Massaguer Tarragó,[1] La
seva carrera musical comença al presentar-se a programes radiofònics com “Fantasia” o “La comarca nos visita” on
hi havia els locutors Federico Gallo i Jorge Arandes, que son els que li
busquen el nom més comercial de Betina.
Betina 1963 (Foto Horacio Seguí Arxiu Fotogràfic)
Betina potser al Passeig del Triomf? Ara Rambla del Poblenou?
Més tard ja vingué la seva
participació al “Festival de la Canción
Mediterranea”. D’ella, buscant pel Google, es diu que era. “Rubia de ojos azules, pizpireta y sensual,
extrovertida y de arrolladora simpatía, tanto en el escenario como en la vida
real.” I no serem nosaltres que direm el contrari, però sí que hi afegirem
que es la clàssica definició del que se’n deia una noia ie-ié, encara que a
ella mai no li a fet gràcia aquesta denominació. Prefereix més recordar que en
una revista femenina se la va batejar com “La bomba”:
“Yo no fuí chica ye-yé, como luego
empezaron a llamar a otras cantantes mas o menos de mi estilo (Karina, Lita
Torelló, Gelu, Luisita Tenor...). Tampoco tuve nada de niña prodigio, que es la
etiqueta que aplicaron a Marisol. A mi, el único mote que me pusieron fue el de
La Bomba. Me resulta divertido recordarlo. ..”
Entrevista
a Betina
Manuel
Roman
BETINA-Todas
sus grabaciones (libreto interior)
CD
–Rama Lama Music -2001
Doble CD amb totes les seves gravacions (Rama-Lama Music 2001)
Llibret Interrior del doble CD (Rama-Lama Music 2001)
Aconsegueix un cert èxit amb versions
de cançons com “Congratulations” “Marionetas en la cuerda”, a més d’èxits de la
cançó francesa i italiana, que és el que estava de moda aleshores en els guateques i festes particulars que es
feien els diumenges a la tarda, aprofitant que els pares eren a la caseta de
Llavaneres o El Masnou, per posar un exemple. Tots sabeu de que estic parlant,
no? Un portava el tocadiscos de maleta, marca Dual o Invicta, l’altre portava els discos mes de moda,
unes quantes begudes, patates fregides i ja estava muntada la festa.
Betina (Foto: AHPN)
Però tornem a la nostra primera “chica
ye-yé” del Poblenou. L’any següent del triomf del “Se’n va anar”, tan ben
defensat pel duet mes surrealista de la cançó cantada en català format per
Salomé i Raimon...
Salomé i Raimon, el duet fantàstic de la Nova Cançó defensant el "Se'n va anar"
...Betina queda finalista en la sisena edició del Festival de la Canción Mediterránea amb
la cançó d’Antoni Parera Fons “T’estim i t’estimaré”.
(Foto Arxiu Horacio Seguí)
El 1967 guanya el primer
premi al Festival de Benidorm amb la cançó “ Entre los dos” que va defensar junt
amb el cantant italià Tony Dallara.
(Foto Arxiu Horacio Seguí)
Vull mencionar la versió que de la cançó "Tu me dijiste adios" de Los Brincos va fer en català rebatajada com "Per què em vas dir adeu". Puc assegurar que deu ser l'única versió en català d'una cançó de Los Brincos.
El 1970 ens sorpren amb un Single que surt amb el nom de Betina Group Show, una mica al'estil de les orquestre de ball i festes majors. a la cara B hi ha l'única cançó, que coneguem, composada per la mateixa Betina.
Betina, un cop acabada la seva carrera
de cantant solista i ie-ié, va estar gairebé trenta anys de vocalista amb la
coneguda Orquestra de Janio Martí:
Orquestrae Janio Martí amb BETINA
“... Viajé con la Orquesta de Janio Martí
por muchos paises, por media Europa, cantando en cruceros maritimos, que es
algo muy divertido, aunqué tambien duro, para una artista. En estos casi treinta
años hemos grabado un Lp y tres CDs...”
Entrevista
a Betina
Manuel
Roman
BETINA-Todas
sus gravaciones
CD–Rama
Lama Music -2001
Betina i Orq de Janio Martí
Orq. MUSICALIA + Betina (Foto: Feisbuk) L’ultima noticia que d’ella en tenim és
que encara canta amb Musicalia Orquesta. I és que cantar en un escenari davant del públic és
com un vici.
Orq. MUSICALIA + Betina (Foto: Feisbu)
[1] En altres fonts consultades figura
com Maria Josep i nascuda el 1948. Hem preferit donat per cert el
1950. En qüestió de la edat de les dones sempre es millor equivocar-se per poc
que no per massa. També ens han dit que, sovint, a l’hora d’actuar, degut a la
seva extrema joventut, Betina presentava el DNI de la seva germana dos anys mes
gran que ella i que és la que es deia Pepita
Betina al programa Fantasia de RNE (Foto Horacio Seguí)
Avui (revetlla de Sant Joan 2012) fa
exactament 35 anys que MELODRAMA es
va estrenar al vell Zeleste del
carrer, encara, Plateria.
Tot havia començat feia prop d’un any quan Dionís Olivé, en una conversa amb
l’amic Ramón (España), es van
proposar que farien dues o tres cançons i les hi presentarien a en Lluis Crous, aleshores director del
programa del canal català de TVE “Temps
de cançons”. Per sortir a la tele i riure una estona i plegar.
La cosa es va anar complicant: Un cop fetes,
no dues o tres cançons sinó, prop d’una dotzena a més d’una opera Rock amb
lletres del Ramon, amb el suggeridor títol de “La
neura vivida intensamente” de la qual Melodrama només va incloure en el
repertori habitual les cançons “Tenia 15 años” i “Soy el mejor”. Calia buscar músics.
Així és que feia falta buscar els músics. Som
al setembre del 1977. No coneixent ningú, “ni cort ni peressós” es van
presentar al Zeleste i es van trobar al Victor Amman
que molt amablement els va oferir qualsevol ajuda, però no tenia gaire temps.
Encara van anar a trobar a l’únic violinista que coneixien d’haver-lo vist en
actuacions amb en Sisa i el Pau Riba, el Xavier Riba. Un violinista pel repertori que tenien era
imprescindible, doncs estaven totalment enganxats amb el so d’Steve Harley & Cockney Rebel on
en John Crocker es feia càrrec del
violi i la mandolina.
En Xavi Riba va quedar gratament sorprès,
però també anava a fer una gira amb el Sisa... Encara van contactar un altre
violinista responent a un anunci a New Phono, al Disco Exprés o a Discos Gay.
El violinista en qüestió, a part de violinista, era vegetarià, feia yoga, tocava
la dulzaina, que ara en diríem gralla i no sé quantes coses més, però de
l’Steve Harley no n’havia sentit a parlar mai i això era imperdonable.
Melodrama rebent l'encàrrec diví de salvar el Rock nacional
Ara tocaria fer un apartat per definir quins
eren els referents musicals als quals volíem, si més no, ser dignes succesors. A més de l'esmentat Steve Harley, per una part hi havia tot el POP anglès des dels Beatles, Who i primers Bee
Gees, també una mica de Sirex i Brincos. Per part més nostrada creiem i érem
seguidors de la Santíssima Trinitat del rock català formada per Pau Riba, Sisa i
Ia & Batista... Vale, son quatre,
però així és el misteri de la trinitat... són tres i quatre alhora. O eren Els tres Mosqueters?
En plena actuació Zelestial
Aleshores el Toni, germà del Dionís, amic del
Ramón des que anaven a Can Culapi i autor d’aquest extens i potser excessiu
relat de la prehistòria de MELODRAMA, com que mes o menys tocava un baix Hoffner que sonava a pot rovellat, però
això sí, era una còpia exacte del baix del McCartney, va proposar que aviséssim
al Joan Navarro, devorador i
col·leccionista de tebeos, que amb el Ramón havien conegut al mercat de Sant
Antoni i compartit nits de patata amb bledes a casa seva mentre ens ensenyava
els seus tresors: Tebeos, pegatines
de tots els Partits polítics del moment, discos de Rock alemany i del Raimon...
i a més tocava el piano des de petitet. Bé ja teníem un pianista fitxat.
Un bateria no aniria gens malament, vam dir.
Vaig pensar amb en Carles Collazos
amb el qual jo havia tocat acompanyant al Ballet de Carles Ibañez. Feia poc que havia deixat de tocar amb en Joan Isaac en el seu Esplugues nadiu i
li venia de gust tocar Rock, Pop o el que fes falta, encara que això de
desplaçar-se d’Esplugues al Poblenou li era una mica feixuc, però res que no es
pogués superar amb el seu Dyane 6 groc amb el “Nuclears, no gracies”.
No és l'Ovidi, és Dionís Olivé arengan al personal Zelestial (Foto: Disco Expres)
Doncs, ja ho tenim, el Melodrama primitiu:
Dionís Olivé: guitarra espanyola, veu i responsable de repertori. Joan Navarro:
piano vertical de paret. Carles Collazos: bateria.i Toni Olivé: Baix de violí
Hoffner. I l’amic Ramon de España fent fotos.
I els veïns a aguantar tardes inacabables
sentint com es forjava el so del conjunt que hauria de ser peça cabdal del Rock
Català i mundial en general del proper mil·lenni. O això ens pensàvem.
Un cop adecentat un petit repertori es va
decidir gravar una Cassette. Sembla ser que el mot maqueta encara només es feia servir quan feies una torre Eifiel amb
palillos. El Cassette ens el va gravar en Manel
Ortells que tenia una pletina i dos micros! Luxe asiàtic!!!
En un menjador de casa decent, davant d’un
buffet-vitrina, érem nosaltres amb un tros de bateria (no hi cabia tota), el
piano de paret de la casa del Manel, una guitarra espanyola i el baix enxufat a un bafle de tocadiscos. Nens i
nenes del cap dret, així es feien les maquetes en el segle passat. I així
sonaven!
Sense vergonya ni pudor vam anar a ensenyar
la maqueta-cassette al Rafael Moll,
que estava al Zeleste. Encuriosit pel so tan...tan... rupestre, li va ensenyar
al Sisa que després d'escoltar-la van continuar sent amics.
Els devia sorprendre i tot seguit en Moll ens va
oferir el debut al Zeleste, no sense abans anar al Sindicato Nacional del Espectáculo a
treure’ns el carnet de Artista de Circo y Variedades.
Instrumentista atracción
Be, tot seguit no va ser. Erem a primers d'any 1977 i hauriem d'esperar fins a juny. Fins la
Revetlla de Sant Joan tot estava ple.
Coquetó loft-saleta d'estar-local d'assaig
La
setmana abans del debut vam empaperar tot el barri del Born amb un cartell on,
fent referència a les eleccions d’una setmana anterior (primeres eleccions
generals, Juny-77), definíem Melodrama com “una alternativa musical per
Catalunya”, i ens quedàvem tan frescos amb l’enginyós acudit, fins que, mentre
descansàvem de l’enganxada de cartells, vam sentir com un pelut amb ulleres ens
obsequiava amb uns comentaris no massa afortunats. El pelut en qüestió era
l’admirat (almenys per a mi) Hilario Camacho.
Bé, va arribar el dia 23 de juny del
1977 i ja ens veus tots amb els nervis habituals provant so amb el tècnic que
era en Paco Pi o el Toni Valls.
I tot va anar bé. Diguem que van
assolir l’èxit que es mereixíem.
Ah! I d’aquell primer projecte de sortir a la
tele ni ens recordaven. Ens ho va recordar el propi Lluis Crous el dia que ens
va venir a veure al Zeleste.
Els Génesis del Poblenou eren en Josep
Lluís Gausachs Vila i Manuel Lopez Ojeda. En Jose Luis treballava a la xurreria
que el seu pare tenia a la Rambla cantonada Dr. Trueta. Ara hi ha un forn de pa
calent.
Critica al Disco Expres (Foto: arxiu propi)
Era un temps que, aquí a Espanya,
Catalunya, Barcelona, en definitiva, al Poblenou, amb prou feines havien
arribat els discos de gent com King Crimson, Lovin Sponful, Hendrix, Cream o
els Génesis, si no fos que algun amic te’ls portava quan anava a Andorra o
algun altre lloc civilitzat.
Albert Reguant a ICat FM (Foto: Icat FM)
Aquest amic, al Poblenou, era l’Albert
Reguant, la col·lecció de discos no editats a Espanya de l’amic Albert era
incommensurable per dir-ne alguna cosa, sempre tenia el més modern i el més
desconegut. L'Albert del col·leccionisme va passar a ser un productor i descobridor de
grups de Roc Català i més tard convertit en reputat expert en New Age, músiques
noves i World Music sent, actualment, editor i director de programes d’aquest
tipus de música tan a la radio com a la Tele.
Això ens explica una mica que els
Gènesis del Poblenou no devien tenir noticies del Gènesis del Sr. Gabriel.
Els Gènesis del Poblenou van gravar un single en anglès per la editora Diàbolo. Era l'època en que els grups de música progressiva com Màquina, Vértice, Pan i Regaliz, etc... consideraven que ni el català ni el castellà servia pel Rock. Sortosament aviat va desaparèixer aquesta, diem-ne, tonteria.
l'Editora Diàbolo era la mateixa que havia editat gairebé tots els grups "progressius" com Smash, Màquina!, Música Dispersa, Vértice....
Single Diabolo de Genesis (Foto: Arxiu Àlex Gómez-Font)
El mateix single pel darrera (Foto: Arxiu Àlex Gómez-Font)
Full de promoció del mateix single (Foto: Arxiu Àlex Gómez-Font)
Genesis - No sunshine 1971
Genesis - And everything (1971) De Gènesis (els del Poblenou) només podem recordar una actuació i va ser al Casino l'Aliança del Poblenou: Va ser el sis de maig del 1970, en plena eufòria "progessiva" hi van actuar tota l'escuderia Diabolo/ Als 4 vents, que en van ser també els organitzadors, o sigui: Màquina! Vértice,Agua de Regaliz i el duet acústic Gènesis. No cal dir que tots els joves del barri hi vàrem córrer a veure els Gènesis (els del Poblenou) en la seva presentació del single.
Single Caoba -1972 pel davant (Foto: Arxiu propi)
Un
parell d’anys més tard, al 1972, es van canviar el nom de Genesis pel de Caoba i de cantar en anglès es van
passar a cantar en castellà, és el que podem escoltar en l’únic single que van
gravar per la Columbia amb arranjaments del mític Josep M Bardagí[1]. Res
més se’n sap del duet. De l’altre Genesis, el del Gabriel i el Collins no és
aquí el lloc adequat per parlar-ne.
Pel darrera (Foto: Arxiu propi)
Video Clip -Caoba "Sinfonia del amor" Cara A
[1]La cara B del single hi trobem la cançó Don Nadie on es
pot escoltar un inusual solo de guitarra rockera del mestre Josep M. Bardagí.
Els dies set i vuit de juliol del 1972, Màquinatorna al Casino amb un altre concert que va tenir ampli ressò. el grup s’acomiada grvant un doble LP en directe!
Retall de la revista DISCO EXPRESS
Fotos: Emili Baleriola
Fotos: Emili Baleriola
Fotos: Emili Baleriola
Fotos: Emili Baleriola
Durant 3 o 4 anys
Màquina havia estat el màxim exponent del que se’n deia musica progressiva. Per
Màquina! hi havia passat molts musics que encara avui estan en actiu, però
últimament el grup estava una mica en hores baixes i aquests concerts va ser
com una mena de festa d’acomiadament del grup. Després del concert el grup es
va desfer, però abans ho van deixar tot gravat en un doble LP, cosa inusual i
inaudita en el rock nacional d’aleshores. No se’n feien gaires de gravacions en
directe i menys s’editaven en un luxós doble LP. Tots els que hi varem assistir
quan escoltàvem l’LP podíem dir amb orgull que nosaltres hi érem, fins i tot
algú assegurava que entre cançó i cançó se sentia clarament el seu crit. Ningú
mai li va treure la il·lusió.
Portada del doble LP gravat al casino L'Aliança del Poblenou
Màquina anterior a la gravació del Casino
Àlbum sencer gravat al Casino
Màquina posterior a la formació que va gravar l'LP en directe al Casino