BLOG SOBRE MÚSICS DEL POBLENOU I

ON S'HI TROBARA TOT EL QUE FACI REFERENCIA A MUSICA I MUSICS, ROCK, POP, CANÇO, CLASSICA DEL POBLENOU O AMB ALGUNA RELACIO AMB EL BARRI

dimecres, 17 d’abril de 2019

JORDI SABATÉS al Casino (desembre 1975)


Foto: Frances Fàbregas a la Revista musical Vibraciones
Arran d’unes fotos que Jordi Sabatés ha penjat fa poc al seu Facebook, del que en sóc un acèrrim seguidor, em va venir a la memòria un concert de presentació del seu LP “Ocells del més enllà” (Edigsa-Zeleste 1975) Al Casino L’Aliança del Poblenou.

Poster Claret Serrahima


Abans fem una mica d'història: La carrera d’en Jordi Sabatés com a músic, pianista i teclista comença quan  entra a formar part de Pic Nic, aquell grup on la Jeanette feia callar a una nena  “Callate niña”. I en Toti Soler hi tocava la guitarra.
PIC NIC. Darrera del cap de la Jeanette s'hi pot veure al Jordi Sabatés
 En Sabatés hi entra ja en la fase final (terminal?) del grup, gravant unes cançons que mai van ser editades i que deuen estar perdudes pels soterranis d’Hispavox.
PIC NIC - Els dos de l'esquerra; Sabatés i Toti


Maria del Mar Bonet, Jordi Sabatés i Toti Soler d'esquena.
 Un cop Hispavox es desfà del grup per ser massa “moderns” i es queda només amb la Jeanette que només era rebelde per què el mundo la va fer així, la resta de Picnic es  reinventa i es  passen a dir OM.








 
Gravant el Dioptra 1 amb Pau Riba
 La història que continúa ja és prou coneguda o ho hauria de ser. OM grava
amb la Maria del Mar Bonet el single “Jo em donaria a qui em volgués”.

















I amb en Pau Riba el DIOPTRIA 1. El doble LP Dioptria, encara després de 50 és considerat el millor disc de Rock Català i un dels 3 o 4 millors d'Espanya (per mi el millor)
DIOPTRIA - Pau Riba acompanyat per OM

Toti Soler al fons i Sabatés

Fumant dins de l'estudi en una pausa entre tanta i tanta gravació
  Més tard, Toti i Sabatés, cadascú empren noves aventures musicals, però gairebé sempre col·laborant l'un en els projectes de l’altre.
 
Om ( LP Edigsa 1971)
Ortodoxia (LP 1971 amb el seu grup Jarka)
Morgue o Berenice (LP 1972 amb el seu grup Jarka)

Jordi Sabatés i Toti Soler (LP 1973 Duets de piano i guitarra)
Vampyria (LP 1975, a dos pianos amb Tete Montoliu)
El Senyor dels anells (LP 1974 / “Solos de piano)

I després d’un LP de OM (Toti Soler) Un parell d’LP’s de JARKA (Jordi Sabates) Un magnífic, esplèndid i inusual LP dels dos sols (piano i bateria), un LP amb en Tete Montoliu (Duets de pianos),  Jordi Sabatés amb el seu nom grava “El senyor dels anells” (1974)  i “OCELLS DEL MÉS ENLLÀ” el 1975.

Carpeta de l'LP "Ocells del més enllà" 1975

Interior de la carpeta de l'LP "Ocells del més enllà" 1975

I heus aquí que arriba un moment que Jordi Sabatés vol fer com una espècia de repàs de la seva carrera fins aleshores i durant tres dies, 3, (20, 21 i 22 desembre del 1975) omple l’escenari del Casino l’Aliança a la Rambla del Poblenou de teclats, fent un desplegament de pianos, sintetitzadors, moogs...etc... realment espectacular, alternant temes amb piano sol amb peces amb tots els músics amics i convidats. 

Per els tres concerts al Casino hi convida gairebé tots els músics que havien tocat amb ell; Santi Arisa, Toti Soler, Xavier Batllés Ricky Sabates, Manolo Elias, Tete Matutano, Gustavo Quinteros, i molts més que no puc recordar. Crec recordar que també s’hi va afegir en Tete Montoliu. Degut a l'èxit, els dos concerts anunciats es van convertir en tres concerts plens de gom a gom i encara es va quedar gent al carrer. 
Rodejat de tecles (blanques i negres)

A la revista musical Vibraciones del febrer del 76 en Claudi Montañá ens fa una extensa crònica que resumiré així:
        
SABATES & FRIENDS: SUMA Y SIGUE
     La aparición de su nuevo Lp, “Ocells del més enllà” sirvió de excusa a Jordi Sabtés para detenerse un momento en su trayectoria i mirar hacia atras. Y atras se encontró con un publico expectante ante la envergadura que està adquiriendo su obra musical. Un publico masivo que lleno hasta los topes el Casino de la Aliança del Poble Nou en las dos actuaciones (la segunda con varios centenares de personas en la calle).....etc..... 

Claudi Montañá –Vibraciones nº 17- febrer 1976
Foto apareguda al Vibraciones
 
Actualment Jordi Sabatés és un dels més prestigiosos i reconeguts compositor i pianista del pais. La llista d'actuacions, composicions, gravacions, arranjaments per altres, etc.... seria interminable.

Foto de la revista Vibraciones -1976
També és reconegut per les composicions dedicades al cinema mut. Ha rebut un munt de premis per les seves composicions que es podria dir que van des del Jazz al clàssic, sempre amb el seu segell inconfusible. Crec que no es prou conegut pel gran públic, però la seva carrera és de les més sòlides i coherents de Catalunya, Espanya i el mon sencer (per què posaria fronteres, oi?) Tanta, tanta carrera musical i tant important que m'és difícil i fins i tot impossible resumir-la en aquest BLOG de pichirri. Per això serà molt millor anar directament a la seva WEB:
Jordi Sabatés, Carles Benavent, Toti Soler en un concert recent.
Amb B.B. King al mític Zeleste del c/ Plateria (Argenteria)
Amb en Àlex Gómez Font, escriptor musicòleg. expert en música Laietana i progressiva.
Àlex Gómez Font i Sabatés amb la banda Jazz-Rock "TRAJECTE FINAL"que va recrear "Ocells del més enllà" (2015)

Trajecte final recreant els Ocells del més enllà - 2015

https://jordisabates.com/

divendres, 29 de març de 2019

SALOMÉ

El 29 de març del 1969, avui fa exactament 50 anys, la Salomé va guanyar el Festival d'Eurovisió a Madrid.

SALOMÉ és el nom artístic de Maria Rosa Marco i Poquet, nascuda al Clot Barcelona el 21 de juny del 1943 a l’altre banda de la Granvia, que des de la seva construcció ha estat una frontera natural que parteix el Poblenou en dues parts. Salomé és de la part de dalt del Poblenou, així m’ho assegura el meu informador mentre ens prenem un cafetó al bar del Casino.
            -“Va néixer- continua dient- al carrer Movimiento Nacional prop de la plaça de la vila de Sant Martí...”- Glups! Movimiento Nacional? Per poc no se’m vessa el cafè damunt dels pantalons. Suposo que aquest carrer ja no existeix, si més no amb aquest nom tan...tan... Bé, no trobo paraules. Efectivament, rebuscant per internet verifico que ara el carrer es torna a dir Carrer de la Democràcia, que és com s’havia dit abans de la guerra.

            -“El seu pare treballava als sifons La Perfección”
Els sifons La Perfección eren al mateix carrer de la Democràcia. 
C/ Democràcia. Antiga fàbrica de "Gaseosas La Perfección", encara es pot veure el retol esgrafiat a la façana.
  http://barcelofilia.blogspot.com/2012/05/la-perfeccion-begudes-carboniques-c.html

El meu informador em continua explicant - “Fins que no es va dedicar a això de la música, la Salomé treballava a Hispano Olivetti”.
Recordeu la Hispano Olivetti? Gairebé mig Poblenou hi treballava, l’altre mig treballava a Can Culleretes. Ni una ni l’altre existeixen ja; Hispano Olivetti era on ara hi ha el Centre Comercial de Glòries i a Can Culleretes (Metales y Platerias Ribera) hi ha varies edificacions i blocs d'habitatges, oficines i algun hotel.. 
Una altra amiga del Poblenou i sòcia de l'Agrupació Excursionista ICÀRIA, em dona aquesta valuosa informació:
Programa d'un campament de Primavera el 1960. (Foto: AHPN)


A.E. ICÀRIA -1980 (Foto: AHPN)
"Salomé, abans de ser famosa, era sòcia d'ICÀRIA i en els campaments quan feiem el foc de camp, la gent explicava acudits, cantava, etc... Ella, la Salomé, en aquells moments pertanyia a un trio que cantaven cançons mexicanes i boleros... el seu pare era un home molt divertit".
(Aquest BLOG dedicat a la música al Poblenou no seria res sense les col·laboracions dels amics i músics del barri)
Salomé i Raimon el duet més surrealista de la cançó catalana
            Però, tornem a la Salomé. Se la recorda sobretot pel “Se’n va anar”, Cançó guanyadora l’any 1962 de la cinquena edició del Festival de la Canción Mediterranea.
EP amb el Se'n va anar, cançó guanyador del V Festival de la Canción Mediteranea (1962)
Però Salomé ja havia començat la seva carrera discogràfica el mateix any 1962. Sempre va compaginar el català i el castellà en el seu repertori. Cantant des de cançó italiana, sobretot temes de la Mina, fins la cançó mes comercial espanyola del moment, boleros i tot el que s’engloba dins del que se’n deia música lleugera i moderna. 

I el que avui (29/3/2019) volem recordar és el “Vivo Cantando” que va guanyar el Festival d’Eurovisió l’any 1969, ara fa 50 anys. Encara que hi ha algú que el que més recorda és el singular vestit amb que es va presentar al Teatro Real de Madrid[1], que era on es va celebrar aquell any el Festival d’Eurovisió. Encara ho recorda per mes que molts ho haguem volgut oblidar. Aquell vestit podria ser un precursor de la Gallina Caponata.
Aquell any el Festival d'Eurovisió va ser molt especial per moltes circumstàncies: Era el primer cop que es celebrava a Espanya, a Madrid, es clar. Dalí havia col·laborat en el cartell oficial i en l'escenografia del Teatro Real.
Aquell any, per primer cop, hi va haver quatre cançons guanyadore.
 
 Laurita Valenzuela, presentadora del festival davant de "l'ou ferrat" dissenyat per Dalí i poster Oficial del Festival, també obra de Dalí
 (Laurita Valenzuela apareció en el escenario, diseñado por Bernardo Ballester y en cuyo centro se encontraba una escultura realizada por Salvador Dalí.)
 Suculent reportage de l'època.

L'absurda censura que TVE aplicaba aleshores als seus programes també es va fer notar a Eurovisió 1969: Laura Valenzuela fou obligada pel censor del Ministerio de Información y Turismo a posar-se un folre sota el seu vestit tot fet de puntes de ganxet. Tommy Körberg, el cantant de Suècia li van fer tallar-se el cabell per dur-lo "massa llarg". Ah! La cançó portuguesa que es deia «Desfolhada» (que es pronunciaria : Desfollada) la van presentar amb el nom castellanitzat, "Deshojada", no fos cas que hi hagués algun malentès.
I ja per acabar-ho de complicar aquell any no hi va haver un guanyador sinó quatre!!!
Quatre països empatats a 18 vots i van ser Espanya, França, Països Baixos i R. Unit (Ruaion Uní: Dí Puan. Recordeu?)
La Massiel, que era la guanyadora de l'any anterior amb el "La, la, la" va entregar el guardó a les quatre cantants guanyadores: Lulú, Salomé, Massiel, Frida Boccara & Lenny Kuhr.
La Massiel amb el famós i horripilant vestit de pell de Chinchilla enmig de les quatre guanyadores.
 Jo, que aleshores tenia 14 anys hagués votat per Lulú, la meva favorita, però a mi mai m'han fet cas.
 
Single que tenia a casa



[1] España va ser el país encarregat d’organitzar el “Festival” degut a ser Television Española i la Massiel amb el seu “La, la, la” qui havia guanyat l’anterior edició .

dilluns, 11 de febrer de 2019

Natalie Imbruglia al carrer LLULL


Natalie Imbruglia passant per Mapfre, es deu voler fer alguna assegurança.

Àlbum “LEFT OF THE MIDLE” (1997)

Tema: Big Mistake.

De la Rambla a Roc Boronat per Llull.

Natalie Imbruglia va començar sent actriu al culebrón australià que molts vam poder veure a TV3 Neighbours, els famosos VEINS que ens van entretenir les sobretaules catalanes els anys 90 de segle passat. Jo la veritat no la recordo gens i això que sovint dinava en la seva companyia. Esclar que tampoc recordo  a Jason Donovan i Kylie Minogue, que es veu que també hi sortien. 


A qui sí recordo és a la Mari Pau Huguet que sortia després, tota mona ella. I el que també recordo és la cançoneta de la capçalera a mig camí del so Carpenters i Gilbert O’Sullivan i feia...”Neeeei bars...Nino nino niiii no.” I una veu gruixuda i greu que deia  ...VEINS! Ho recordeu?  No? Esclar, potser si em sentíssiu cantar-la amb la meva veu melodiosa i vellutada. Potser. No?
LP o CD de Natalie
La qüestió és que la Natalie Imbruglia ha desenvolupat una exitosa carrera, tan musical com cinematogràfica, un cop va deixar de ser veïna.

Però anem al que en aquest BLOG POPlenou ens interessa.
L’any 1997 treu l’àlbum “LEFT OF THE MIDLE” on hi ha la cançó Big Mistake.

I que va fer la noia quan va voler fer-ne un Vídeo clip d’aquesta cançó? Doncs, que a la Cantant Australiana no se li va acudir res millor que gravar-lo en un país llunyà i exòtic i en un indret inhòspit. On?

AL CARRER LLULL DEL POBLENOU!!!


                                               Aquest és el vídeo culpable de tot aquest Post dedicat a la Natalie Imbruglia
Natalie surt de la Gestoria
Un Google maps sempre va be
Davant del Restaurant La Farigola
Ara pasa per Can Colomer , potser la noia necessitava un Camping Gas.
Passant de o per l'Església Evangèlica, popularment dita "Els protestants". Per darrera l'actor Rebellón
Altre cop Google maps ens indica on som.
Bar Pipa, afortunadament El Pipa encara existeix.

 
Gasolinera abandonada.

Adéu, Natalie! Torna quan vulguis!!!
  En el clip hi podem veure el que hi havia al 1997. Botigues que ja no hi son, restaurants que han canviat el nom, nous edificis....

El que jo he pogut anar descobrint és que encara hi havia el Rest. La Farigola, També la botiga on compràvem els Camping Gas, Can Colomer, em sembla que es deia; El garatge on hi vaig guardar la meva Vespa color taronja fins que, cap al 1975 em van dir, un dia per l’altre, que el tancàvem i que havia de treure-la. Bé, com es pot veure el 1997 encara hi era. No els devia agradar la meva humil Vespa i això que sempre havia pagat religiosament cada primer de mes.
Parlant de religions l’Església Evangèlica i el Bar Pipa podem comprovar que encara hi son.
El que ja no hi ha és la Gasolinera, bé sí que hi és però està abandonadíssima. 
En el lloc on hi havia un solar amb exposició de Caravaning és on ara hi ha l'Escola Bressol l'Aliança i la Fundació Catalana per a la Paràlisi Cerebral.
També s'hi pot veure a l'actor Jordi Rebellón, actor català conegut sobretot pel paper de Dr. Rodolfo Vilches en la serie Hospital Central i també per Amar es para siempre o Cuéntame como pasó.
El Dr. Vilches passant consulta al carrer Llull.

 
                                                        Clip Domèstic intentant mostrar la comparativa entre el clip de la Natalie el 1997
                                                        i el que vaig fer jo mateix la setmana passada mentre els vianants em miraven 
                                                         amb cara estranyada . Febrer 2019



Aquesta troballa va ser gràcies a la Irene Julve de l’Arxiu Històric de Poblenou – AHPN. Que em va avisar d’aquest Video-Clip i que també està malalta de música feta al Poblenou.

Això és una epidèmia que s’està estenen!!
Aneu en compte!!!