BLOG SOBRE MÚSICS DEL POBLENOU I

ON S'HI TROBARA TOT EL QUE FACI REFERENCIA A MUSICA I MUSICS, ROCK, POP, CANÇO, CLASSICA DEL POBLENOU O AMB ALGUNA RELACIO AMB EL BARRI

dijous, 6 de desembre del 2012

RAMÓN SÁNCHEZ SABATER -Bateria de tota la vida



Ramón Sánchez Sabater actualment
      
El Ramón amb una de les seves primeres bateries
   En Ramón Sanchez i Sabater forma part de tota una nissaga dedicada a la bateria; Son pare era el popularment conegut a tot el barri com El Chato o també el Mingo, Domingo Sanchez “El Chato” tocava sovint amb un pianista invident conegut com Peret i que venia cupons al quiosc davant de la Pastisseria Mireia, al costat de L’Artesana. 
 Peret piano- Mingo Chato bat -La Artesana
 Ells dos formàven un duet que es feien totes les verbenes populars dels anys 50. Algú els recorda, també, tocan al bar on ara hi ha la Pastisseria Triomf a la rodona de la Rambla del Casino. I ja en ple anys seixante cada diumenge tocaven a L’Artesana el seu repertori de valsos, polques, boleros i algún que altra tango i pericón.
Peret

Domingo Sanchez, el Chato





             









     


El Chato també tocava en un cabaret de La Mina anomenat La Campana, cabaret del que no en teniem notícia fins ara. De fet era el típic “merendero” que hi havia pels volts de la riera d’Horta[1] i que estava envoltat de masies i horts. El Chato quan anava a tocar deia que anava a “Els pagesos” i és així com el seu fill Ramón recorda aquest indret. També va estar tocant amb la Orquestra Siracusa. Però, el que deiem, el tal Chato va iniciar una gran nissaga de bateries entre els seus fills; en Ramon, en Domingo, Joan i Jordi. Els seus quatre fills s’han dedicat a tocar la bateria.

ORQUESTA SIRACUSA
            Com ja hem dit en Ramón Sánchez i Sabater va començar amb Los Jibaros i també amb un altre grup del Poblenou: Los Wikingos.
Amb LOS WIKINGOS
Amb LOS JIBAROS  a la Cooperativa Pau i Justicia
 Però la mili va fer que deixes els dos grups i un cop acabada la mili se’n va anar a Anglaterra per desintoxicar-se de la vida cuartelaria, allà va estar tocant i fent sessions amb gent com The Animals, Shocking Blue o Pretty Things entre el 1969 i setanta. Quan tornà se’n va a Evissa que és on hi havia feina i tocaven tots els grups durant l’estiu, com Mi Generación o Fusioon, etc...




A partir del 1970 toca amb infinitats de grups i orquestres patejant-se gairebé tots els locals i sales de festa de Barcelona i rodalies. Luc Barreto, Raul del Castillo, Eliseo del Toro fins que va a parar amb el grup de Dyango. 

Amb Dyango i Luc Barreto



Dyango i el seu grup en plena actuació
El Grup de Dyango a l'Oest d'Almeria. Ramón és el primer per l'esquerra

Parlant amb en Ramón Sanchez m’ha aclarit un tema una mica confús. Sovint havia sentit dir que el cantant Josep Gomez conegut amb el nom de Dyango havia nascut al Poblenou. Molta gent consultada al barri així ho asegurava. El motiu de la confussió m’ho explica el mateix Ramón Sanchez i Sabaté:



Jo vaig estar de bateria en el grup de Dyango els primers setanta. Era quan actuavem molt sovint a Don Chufo. Aleshores jo vivia prop de la Pça Lope de Vega i el furgonetero era l’Ignasi, que tenia una polleria a Bilbao / Pallars. Aquesta és la causa que sovint la furgoneta del Dyango estava aparcada per aquest sector del barri, la cual cosa va fer correr la falsa història de que Dyango vivia al Poblenou. Dyango, que el seu nom es Josep Gomez, va néixer el vuit de maig del 1940 al barri de Sant Antoni. Encara que durant una època va estar vivint a prop d’aquí, al carrer Huelva, un carrer més amunt de la Rambla Guipozcoa a La Verneda.

Ramón Sanchez i Sabater

La furgoneta de Dyango que moltas recordem aparacda pels volts de la Pça. Lope de Vega

            I d’aleshores ençà, Dyango, no ha parat mai de cantar, gravar i actuar per tot el mon, actualment el bateria del grup és en Fernando Pedemonte, nascut també al Poblenou i que té una llarga trajectòria com a músic de jazz a part d’haver acompanyat entre molts a Manzanita, Armando Manzanero, Moncho i actualment, com hem dit,  a Dyango.

Fernando Pedemonte a la bateria acompanyant a Dyango

            Però la història d’en Ramón Sánchez encara no s’ha acabat. A la sala Don Chufo a mes d’acompanyar a Dyango eren el conjunt fix de la sala i tan havien de tocar repertori de ball com acompanyar a la figura contractada i que venia sense grup. És així que un dia podia acompanyar a Georgie Dann, el del Bimbó,  el Kasatxock i la barbacoa i l’endemà a Los tres Sudamericanos amb el  “Me lo dijo Perez”...
Ramón Sánchez amb Dyango

 Un cop acabada la llarga temporada de bateria amb en Dyango toca amb la Orquestra de La Paloma i del Salon Cibeles i també amb el Grup Los Duendes, fa rumbes amb Los Amaya, acompanya a Los 5 musicales, que feien una versió concert i reduida del JC Superstar. I amb en Cassen i la Mary Santpere, que duien un espectacle de variedades per totes les Festes Majors de Catalunya i Espanya. Fins i tot amb els pallassos de la Tele; Gabi, Fofo, Milki, Fofito i Milikito: “¿Como eTtan uTtedeeeessss....?” I és que a vegades la vida del músic és molt dura.    

Actualment en Ramon toca en un parell de grups i és el bateria de Los Sirex en els concerts que l’històric bateria de tota la vida, Lluis Gomis, no pot realitzar degut a la seva salut.



Ramón amb LOS SIREX actualment.



Sessió de fotos de Los Sirex 2015. amb en Ramón Sanchez Sabater com a component fix a la bateria

Video domèstic de l'actuació de Los Sirex & amics 
a la Barceloneta l'estiu del 2011

Dyango cantant "Ligados". A la bateria en Ramón



[1] Pocs recorden que la Rambla Prim fins a mitjans dels setanta era una típica riera (Riera d'Horta) amb el terra encatifada de palets de riera (esclar) i flanquejada per dues fileres de canyes.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

"Modelnos" a la Sala METRO


La Sala METRO va ser una disco i/o sala de concerts que hi havia al carrer Llull. Però abans havia sigut la coneguda Disco Giovane, aquella discoteca que s’anunciava a Radio Juventud amb aquell gloriós jingle que deia:“¡Chovane, Chovane...! La disco de la caye xui”. O sigui, al carrer Llull davant de La Vanguardia. No, no. No ho busqueu, ara no hi ha ni La Vanguardia ni “La Disco de la caye Xui!”. 
Giovane 1974/75 (Foto: Pepe Encinas)

Giovane anys 70 - Foto: Pepe Encinas (A.H.P.N.)

Local on hi havia la Sala Metro-O, en l'actualitat, dissabte 20 d'octubre 2012. 17:25" (Foto. Toni Olivé) 
                

A la Disco Giovane hi vivien i treballaven tres joves melenuts que es feien dir Cristof-Xarrupa-Kavesa. I que a principis dels setanta havien provat fortuna gravant uns quants discos de Folk-festiu-escato-humoristic o una cosa així. Molt semblant a La Trinca.
Foto: Pepe Encinas (A.H.P.N.)
 Com anava dient, la Disco Giovane, als anys 80 va passar a ser la Moderníssima sala Metro, per on van passar tots els grups i bandes mes modernes del moment i tota la Movida madrilenya. Sabino Mendez, guitarrista i autor de moltes de les cançons de més èxit de Loquillo, en la seva segona novel·la “Hotel tierra"- anagrama 2006) ens explica el següent episodi a la Sala Metro: 
Barcelona, Martes, 15 de Febrero de 1983
       Estando, a altas horas de la noche, en la Sala Metro, nos presentan a su director, Cristophe. La sala es bisoña, pero amplia y diseñada con imaginación, son tres pisos instalados en un antiguo almacén del barrio industrial de Pueblo Nuevo. Un escenario-de nuevo- muy alto y mas ancho que profundo, es el intento barcelonés mas serio de conseguir un espacio parecido al Rockola madrileño. Tan sólo le perjudica la lejanía de cualquier centro de actividad, perdida la sala en un desierto de naves industriales, lejos de todo. La mezcla de austeridad en la decoración y talento en la iluminación baja demuestran que se pueden promover lugares de reunión a costos relativamente aceptables. Conociendo, sin embargo, al género humano uno, por simple astucia y en contra de las propias inclinaciones, recomendaria un poco más de lujo superfluo y tonteria. Al fin y al cabo, son este tipo de locales los que, a la larga, terminan sobreviviendo.
       El tal Cristophe es un tipo amable, rubicundo, extrovertido y que no mantiene la atención en una misma persona mucho mas allá de unas cuantas frases. Muy activo, gesticulante, amplio, con un pelirrojo que parece cuidado de peluqueria. Lleva un traje verde pálido con reflejos dorados y, por extraño que parezca –debo consignarlo-, lo combina calzandose unas chirucas.
       Con franqueza, no sé a qué obedece esta inusual combinación. No sé si es fruto de la casualidad, del descuido, o si quizás entranya algún significado oculto. No entiendo nada. No sé nada. No me ha parecido pertinente preguntárselo.
       Pero es un hecho: el director (o dueño) de la Sala Metro viste traje con chirucas.

HOTEL TIERRA
(Sabino Méndez –Anagrama -2006)
Cartell amb la programació de concerts 1983 (Foto: http://mallorca.nochentas.com/index.php)
 Aquest mateix fet de les Chiruques va deixar empremta al grup Melodrama que després d’una actuació a Metro els va inspirar la cançó “D’una mirada” on s’explicava el drama d’un noi que perdia tota la credibilitat davant de la seva novia ultra-moderna el dia que aquesta el descobria amb el calçat tan mancat de glamour i que deia així: 
                   D’una mirada em desqualifiques
                     sense importar-te que hi hagi gent
                   Les meves bromes ja no et fan riure
                  d’els meus problemes et desentens.

D’ençà que em vas veure
                     Amb xiruques
                     Ja no és el mateix d’abans

"D’una mirada" (D. Olivé)
Melodrama - L’èxit truca a la porta-
LP Audiovisuals de Sarrià -1985)
The Meteors sala metro-o (Foto:Xavidua)

UK Subs sala Metro·o 84 (Foto:Xavidua)
La Sala Metro-0 tenia tres plantes dedicades a diferents ambients i a la tercera planta va ser molt popular la paradeta d'en Xavier Dua Castilla, que també és l'autor de les fotos de UK-Subs i The Meteors que estan firmades com "Xavidua". Ell mateix ens explica la seva relació amb la Sala:


             "Jo vaig estar a la sala Metro gairebé des d’els inicis i
        al 666 gairebé fins al final. Vaig tenir una petita paradeta
    de complements a la tercera planta venen chapas, cinturons
   i munyequeres d'aquelles amb remaches de cons i piràmides
 que feia jo mateix amb un soci en un petit taller. 
Vaig assistir gairebé a tots els concerts que es feien a la sala en les dues etapes i en alguns casos vaig fer fotos com les 
que podeu veura aquí. Però no en conservo gaires."

Xavier Duacastilla


Llàstima, amic Xavier, que no en conservis gaires, de fotos, doncs són part de la història musical dels 80 al POBLENOU, Barcelona. De totes maneres, gràcies per les dues mostres que podem admirar en aquest Blog.



          

La Sala Metro, a més de concerts, s'hi feien tot tipus de celebracions, partys, concerts, festes... això sí, tot, tot molt modern. Tan modern que la prestigiosa revista d'opinió Garbo li va dedicar tot un article profund analitzant la joventut del moment.
Reportatge a la revista GARBO pag 1 -
(El de la foto de sota a l'esquerra és Joan Navarro, el de la dreta Dionís Olivé, teclista i cantant de Melodrama.
El de la foto del mig, amb samarreta de color carabassa i chupa de cuir negre, és en Xavidua, autor de les fotos de més amunt de UK Subs i Meteors - - Arxiu Melodrama. )
Reportatge a la revista GARBO pag 2
el "patilles" de la foto de dalt és en Moises Sorolla, bateria de Los Rebeldes - Arxiu Melodrama
           La Sala Metro,va acabar convertida en una sala Siniestra decorada amb làpides i taüts com un cementiri i amb el suggerent nom de 666. Ahrg! El número del Diable! De la Bèstia!

666, però podria ser qualsevol altra disco.
            La Sala METRO-O duia una lletra O, o la xifra Zero darrera del nom METRO. Mai vaig descobrir el verdader nom de la sala: Sala Metro "O"? Sala Metro-CERO? Un misteri ha resoldre. 
         Salut!
Video de Sala Metro-O amb l'actuació de Melodrama  
en el "Mogollon Barcelona" amb impagables 
declaracions de Flowers, Javier Montesol i Patrick Boissel. (1984)

Anys 70: Discotheque Giovane. Anys 80: Sala metro-O. Anys 90: 666. Segle XXI: El local està per llogar
Agost del 2021- Fotos: Toni Olivé