BLOG SOBRE MÚSICS DEL POBLENOU I

ON S'HI TROBARA TOT EL QUE FACI REFERENCIA A MUSICA I MUSICS, ROCK, POP, CANÇO, CLASSICA DEL POBLENOU O AMB ALGUNA RELACIO AMB EL BARRI

divendres, 29 de març de 2019

SALOMÉ

El 29 de març del 1969, avui fa exactament 50 anys, la Salomé va guanyar el Festival d'Eurovisió a Madrid.

SALOMÉ és el nom artístic de Maria Rosa Marco i Poquet, nascuda al Clot Barcelona el 21 de juny del 1943 a l’altre banda de la Granvia, que des de la seva construcció ha estat una frontera natural que parteix el Poblenou en dues parts. Salomé és de la part de dalt del Poblenou, així m’ho assegura el meu informador mentre ens prenem un cafetó al bar del Casino.
            -“Va néixer- continua dient- al carrer Movimiento Nacional prop de la plaça de la vila de Sant Martí...”- Glups! Movimiento Nacional? Per poc no se’m vessa el cafè damunt dels pantalons. Suposo que aquest carrer ja no existeix, si més no amb aquest nom tan...tan... Bé, no trobo paraules. Efectivament, rebuscant per internet verifico que ara el carrer es torna a dir Carrer de la Democràcia, que és com s’havia dit abans de la guerra.

            -“El seu pare treballava als sifons La Perfección”
Els sifons La Perfección eren al mateix carrer de la Democràcia. 
C/ Democràcia. Antiga fàbrica de "Gaseosas La Perfección", encara es pot veure el retol esgrafiat a la façana.
  http://barcelofilia.blogspot.com/2012/05/la-perfeccion-begudes-carboniques-c.html

El meu informador em continua explicant - “Fins que no es va dedicar a això de la música, la Salomé treballava a Hispano Olivetti”.
Recordeu la Hispano Olivetti? Gairebé mig Poblenou hi treballava, l’altre mig treballava a Can Culleretes. Ni una ni l’altre existeixen ja; Hispano Olivetti era on ara hi ha el Centre Comercial de Glòries i a Can Culleretes (Metales y Platerias Ribera) hi ha varies edificacions i blocs d'habitatges, oficines i algun hotel.. 
Una altra amiga del Poblenou i sòcia de l'Agrupació Excursionista ICÀRIA, em dona aquesta valuosa informació:
Programa d'un campament de Primavera el 1960. (Foto: AHPN)


A.E. ICÀRIA -1980 (Foto: AHPN)
"Salomé, abans de ser famosa, era sòcia d'ICÀRIA i en els campaments quan feiem el foc de camp, la gent explicava acudits, cantava, etc... Ella, la Salomé, en aquells moments pertanyia a un trio que cantaven cançons mexicanes i boleros... el seu pare era un home molt divertit".
(Aquest BLOG dedicat a la música al Poblenou no seria res sense les col·laboracions dels amics i músics del barri)
Salomé i Raimon el duet més surrealista de la cançó catalana
            Però, tornem a la Salomé. Se la recorda sobretot pel “Se’n va anar”, Cançó guanyadora l’any 1962 de la cinquena edició del Festival de la Canción Mediterranea.
EP amb el Se'n va anar, cançó guanyador del V Festival de la Canción Mediteranea (1962)
Però Salomé ja havia començat la seva carrera discogràfica el mateix any 1962. Sempre va compaginar el català i el castellà en el seu repertori. Cantant des de cançó italiana, sobretot temes de la Mina, fins la cançó mes comercial espanyola del moment, boleros i tot el que s’engloba dins del que se’n deia música lleugera i moderna. 

I el que avui (29/3/2019) volem recordar és el “Vivo Cantando” que va guanyar el Festival d’Eurovisió l’any 1969, ara fa 50 anys. Encara que hi ha algú que el que més recorda és el singular vestit amb que es va presentar al Teatro Real de Madrid[1], que era on es va celebrar aquell any el Festival d’Eurovisió. Encara ho recorda per mes que molts ho haguem volgut oblidar. Aquell vestit podria ser un precursor de la Gallina Caponata.
Aquell any el Festival d'Eurovisió va ser molt especial per moltes circumstàncies: Era el primer cop que es celebrava a Espanya, a Madrid, es clar. Dalí havia col·laborat en el cartell oficial i en l'escenografia del Teatro Real.
Aquell any, per primer cop, hi va haver quatre cançons guanyadore.
 
 Laurita Valenzuela, presentadora del festival davant de "l'ou ferrat" dissenyat per Dalí i poster Oficial del Festival, també obra de Dalí
 (Laurita Valenzuela apareció en el escenario, diseñado por Bernardo Ballester y en cuyo centro se encontraba una escultura realizada por Salvador Dalí.)
 Suculent reportage de l'època.

L'absurda censura que TVE aplicaba aleshores als seus programes també es va fer notar a Eurovisió 1969: Laura Valenzuela fou obligada pel censor del Ministerio de Información y Turismo a posar-se un folre sota el seu vestit tot fet de puntes de ganxet. Tommy Körberg, el cantant de Suècia li van fer tallar-se el cabell per dur-lo "massa llarg". Ah! La cançó portuguesa que es deia «Desfolhada» (que es pronunciaria : Desfollada) la van presentar amb el nom castellanitzat, "Deshojada", no fos cas que hi hagués algun malentès.
I ja per acabar-ho de complicar aquell any no hi va haver un guanyador sinó quatre!!!
Quatre països empatats a 18 vots i van ser Espanya, França, Països Baixos i R. Unit (Ruaion Uní: Dí Puan. Recordeu?)
La Massiel, que era la guanyadora de l'any anterior amb el "La, la, la" va entregar el guardó a les quatre cantants guanyadores: Lulú, Salomé, Massiel, Frida Boccara & Lenny Kuhr.
La Massiel amb el famós i horripilant vestit de pell de Chinchilla enmig de les quatre guanyadores.
 Jo, que aleshores tenia 14 anys hagués votat per Lulú, la meva favorita, però a mi mai m'han fet cas.
 
Single que tenia a casa



[1] España va ser el país encarregat d’organitzar el “Festival” degut a ser Television Española i la Massiel amb el seu “La, la, la” qui havia guanyat l’anterior edició .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada