La Sala METRO va ser una disco i/o sala de concerts que hi havia al carrer Llull. Però abans havia sigut la coneguda Disco Giovane, aquella discoteca que
s’anunciava a Radio Juventud amb aquell gloriós jingle que deia:“¡Chovane, Chovane...! La disco de la caye xui”.
O sigui, al carrer Llull davant de La Vanguardia. No, no. No ho busqueu, ara no
hi ha ni La Vanguardia ni “La Disco de la
caye Xui!”.
 |
| Giovane 1974/75 (Foto: Pepe Encinas) |
 |
| Giovane anys 70 - Foto: Pepe Encinas (A.H.P.N.) |
 | |
| Local on hi havia la Sala Metro-O, en l'actualitat, dissabte 20 d'octubre 2012. 17:25" (Foto. Toni Olivé) |
A la Disco Giovane hi vivien i treballaven tres joves melenuts que es feien dir Cristof-Xarrupa-Kavesa. I que a principis dels setanta havien provat fortuna gravant uns quants discos de Folk-festiu-escato-humoristic o una cosa així. Molt semblant a La Trinca.
 |
| Foto: Pepe Encinas (A.H.P.N.) |
Com anava dient, la Disco Giovane,
als anys 80 va passar a ser la Moderníssima sala Metro, per on van passar tots
els grups i bandes mes modernes del moment i tota la Movida madrilenya. Sabino
Mendez, guitarrista i autor de moltes de les cançons de més èxit de Loquillo,
en la seva segona novel·la “Hotel tierra"- anagrama 2006) ens explica el següent
episodi a la Sala Metro:
Barcelona,
Martes, 15 de Febrero de 1983
Estando, a altas horas de la noche, en la
Sala Metro, nos presentan a su director, Cristophe. La sala es bisoña, pero
amplia y diseñada con imaginación, son tres pisos instalados en un antiguo
almacén del barrio industrial de Pueblo Nuevo. Un escenario-de nuevo- muy alto
y mas ancho que profundo, es el intento barcelonés mas serio de conseguir un
espacio parecido al Rockola madrileño. Tan sólo le perjudica la lejanía de
cualquier centro de actividad, perdida la sala en un desierto de naves
industriales, lejos de todo. La mezcla de austeridad en la decoración y talento
en la iluminación baja demuestran que se pueden promover lugares de reunión a
costos relativamente aceptables. Conociendo, sin embargo, al género humano uno,
por simple astucia y en contra de las propias inclinaciones, recomendaria un
poco más de lujo superfluo y tonteria. Al fin y al cabo, son este tipo de
locales los que, a la larga, terminan sobreviviendo.
El tal Cristophe es un tipo amable,
rubicundo, extrovertido y que no mantiene la atención en una misma persona
mucho mas allá de unas cuantas frases. Muy activo, gesticulante, amplio, con un
pelirrojo que parece cuidado de peluqueria. Lleva un traje verde pálido con
reflejos dorados y, por extraño que parezca –debo consignarlo-, lo combina
calzandose unas chirucas.
Con franqueza, no sé a qué obedece esta
inusual combinación. No sé si es fruto de la casualidad, del descuido, o si
quizás entranya algún significado oculto. No entiendo nada. No sé nada. No me
ha parecido pertinente preguntárselo.
Pero es un hecho: el director (o dueño)
de la Sala Metro viste traje con chirucas.
HOTEL TIERRA
(Sabino
Méndez –Anagrama -2006)
 |
| Cartell amb la programació de concerts 1983 (Foto: http://mallorca.nochentas.com/index.php) |
D’una mirada em desqualifiques
sense importar-te que hi hagi gent
Les meves bromes ja no et fan riure
d’els meus problemes et desentens.
sense importar-te que hi hagi gent
Les meves bromes ja no et fan riure
d’els meus problemes et desentens.
D’ençà que em vas veure
Amb xiruques
Ja no és el mateix
d’abans
"D’una
mirada" (D. Olivé)
Melodrama
- L’èxit truca a la porta-
LP
Audiovisuals de Sarrià -1985) |
| The Meteors sala metro-o (Foto:Xavidua) |
 |
| UK Subs sala Metro·o 84 (Foto:Xavidua) |
"Jo vaig estar a la sala Metro
gairebé des d’els inicis i
al 666 gairebé fins al final. Vaig tenir una petita
paradeta
de complements a la tercera planta venen chapas, cinturons
i munyequeres
d'aquelles amb remaches de cons i piràmides
que feia jo mateix amb un soci en un petit taller.
Vaig assistir gairebé a tots
els concerts que es feien a la sala en les dues etapes i en alguns casos vaig
fer fotos com les
que podeu veura aquí. Però no en conservo gaires."
Xavier Duacastilla
Llàstima, amic Xavier, que no en conservis gaires, de fotos, doncs són part de la història musical dels 80 al POBLENOU, Barcelona. De totes maneres, gràcies per les dues mostres que podem admirar en aquest Blog.
La Sala Metro, a més de concerts, s'hi feien tot tipus de celebracions, partys, concerts, festes... això sí, tot, tot molt modern. Tan modern que la prestigiosa revista d'opinió Garbo li va dedicar tot un article profund analitzant la joventut del moment.
 |
| Reportatge a la revista GARBO pag 1 -
(El de la foto de sota a l'esquerra és Joan Navarro, el de la dreta Dionís Olivé, teclista i cantant de Melodrama.
El de la foto del mig, amb samarreta de color carabassa i chupa de cuir negre, és en Xavidua, autor de les fotos de més amunt de UK Subs i Meteors - - Arxiu Melodrama. )
|
 |
| Reportatge a la revista GARBO pag 2 el "patilles" de la foto de dalt és en Moises Sorolla, bateria de Los Rebeldes - Arxiu Melodrama |
La Sala Metro,va acabar convertida
en una sala Siniestra decorada amb
làpides i taüts com un cementiri i amb el suggerent nom de 666. Ahrg! El número
del Diable! De la Bèstia!
 |
| 666, però podria ser qualsevol altra disco. |
La Sala METRO-O duia una lletra O, o la xifra Zero darrera del nom METRO. Mai vaig descobrir el verdader nom de la sala: Sala Metro "O"? Sala Metro-CERO? Un misteri ha resoldre.
Salut!
Video de Sala Metro-O amb l'actuació de Melodrama
en el "Mogollon Barcelona" amb impagables
declaracions de Flowers, Javier Montesol i Patrick Boissel. (1984)
 | |||
Anys 70: Discotheque Giovane. Anys 80: Sala metro-O. Anys 90: 666. Segle XXI: El local està per llogar
|
