THE PINKER TONES

En aquest Blog sobre músics i grups del Poblenou no hi podia faltar el grup de Música electrònica The Pinker Tones, que com els primers grups del Poblenou dels anys seixanta també fan servir l’article THE en el seu nom. I és que tot és cíclic. I tot torna com l’all.

The Pinker Tones

Recordem a “bote pronto” que als anys seixanta al Poblenou hi havia The Wandals, The Wikings...

Mister Furia al Tio Che

 En la mateixa Güeb dels Pinkers ja ens deixen clar que són del barri:

-El juny de 2001, el Professor Manso i en Mister Furia es troben tres vegades seguides pel carrer Pamplona del Poblenou de Barcelona. Des de la Facultat que no es veuen i se n'adonen que viuen a cent metres un de l'altre. Al quart dia, en Mister Furia rep una trucada. Li ofereixen compondre la sintonia d'una sèrie de televisió, Érase una vez en Europa. Truca al Professor Manso i li proposa produir-la en el seu estudi casolà. Així s'uneixen per primera vegada el Mac de Professor Manso amb els sintetitzadors analògics de Mister Furia, i per tant queden fundats The Pinker Tones. (http://www.thepinkertones.com/#)

Mister Furia al cementiri del Poblenou

 I en El Periódico de Catalunya del passat 27 de juny del 2012, en Salva Rey, àlies Mr. Fúria ens explica la seva relació amb el Poblenou:

Mr Furia davant del Rellisquin, ara els Estudis Ideal

 «Jo tenia aleshores 12 o 13 anys i venia a veure el meu pare a la fàbrica, que tenia 60 treballadors. Quan va arribar la crisi del calçat, als anys 80, va haver de tancar. I amb la indemnització dels empleats, els meus pares es van arruïnar»
«Tornar al barri va ser per a mi un redescobriment», assenyala. «Molta arquitectura industrial s'ha perdut, però el Poblenou encara recorda a Barcelona la seva força obrera. Aquesta zona de la ciutat va ser un dels tres o quatre punts industrials neuràlgics d'Europa, comparable a Manchester o Liverpool» 
(Salva Rey a El Periodico)

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/districtes-de-bcn/poblenou-encara-recorda-barcelona-seva-forca-obrera-1981361 

Davant de l'Ateneu La Flor de Maig recenment tancat per problemes econòmics amb l'Ajuntament

A la placeta Prim davant del Restaurant Els Pescadors amb els que l'Ajuntament no hi té cap problema econòmic

Actualment els components dels Pinkers són:

Salva Rey (Mister Furia), Àlex LLovet (Professor Manso)i Christian Rey

Discografia: 
2004 - The Bcn Connection. 

2005 - THE MILLION COLOUR REVOLUTION · Pinkerland Records
2007- MORE COLOURS! · Nettwerk · Doble CD
2008 -  WILD ANIMALS · Pinkerland Records
2010 - MODULAR · Pinkerland Records
2010 - CHRISTMAS IN FOUR MOODS· Pinkerland Records
2011- AMIGOS & FRIENDS · Pinkerland Records
2011 - SINGLES 2001-2011· Pinkerland Records
2012 - LIFE IN STEREO · Atlantic Records/Pinkerland Records

La seva barreja d'estils, agafant com a base la  música electrònica, va des del pop a l'indie, passant pel lounge i altres.
Els seus treballs ja s'han publicat a l'estranger i hi ha efectuat diverses actuacions amb crítiques excel·lents en els mitjans especialitzats. 
El seu estil alternatiu els ha fet guanyar el favor de la crítica, sense oblidar, però, múltiples participacions en altres projectes musicals, i diverses remescles (tant dels seus treballs, com d'altres autors)

 -Al 2008 van produir amb en Risto Mejide el CD de la cantant d'Operación Triunfo "Ojos claros" LABUAT

The Pinkers Tones + Labuat +Risto

-Aquest estiu han fet la sintonia i el clip de TV3

ICARIA

Aquest Blog ha nascut per donar cabuda a l’extens material que se’m va encarregar des de l’Arxiu Històric del Poblenou. Material que degut al seu excessiu volum va haver de ser retallat per publicar-lo en el nº 16 de la revista Icària. 

Portada de la revista Icària

És així que es pot dir que aquest blog és el que ara se’n diu la versió estesa o el muntatge del director. En aquest blog intentaré posar-hi tot el material que he anat recopilant durant aquest dos últims anys i que per qüestió d'espai no s’ha pogut publicar en l’esmentada revista Icària.

Anys 60

Ara bé, sempre he intentat no deixar-me cap artista, cap músic, cap conjunt, banda o grup que tingués alguna vinculació amb el barri. I vet aquí que avui dia 27 de juny del 2012 a l’obrir el diari El Periódico m’he trobat amb un reportatge a Salva Rey, Mister Furia membre fundador de The Pinker Tones on s'explica que son del Poblenou.

Anys 80

 

Cagada! Com se m’han pogut escapar? El meu extens treball sobre el Pop i Rock al Poblenou no ha estat tan extens com em pensava. He fracassat! Però ho superaré i per corregir aquest error imperdonable dedicaré una entrada d’aquest Blog a THE PINKER TONES.

Portades de discos

 The Pinker Tones a El Periódico:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/districtes-de-bcn/poblenou-encara-recorda-barcelona-seva-forca-obrera-1981361

BETINA (La 1a. Chica Yeyé del Poblenou)

 

Tres magnífiques imatges publicitaries cedides per Javier Nubiola de Castellarnau

Betina va néixer al Poblenou el 1950, als pisos de Correus a la confluència de la Diagonal amb Fluvià. Sempre m'havien dit que els seus pares tenien una carnisseria al carrer Pujades cantonada Espronceda i quan, de petit, hi passava pel davant em deien -"Aquesta és la botiga de la Familia de la Betina", però ara fa pocs dies (gener-2015) i gràcies a veins del barri tinc més informació de la família de la Betina com la que m'ha comentat l'Angeles Ortega: "Sus padres nunca tuvieron tocinería, la madre era peluquera y desde el 58 peinaba en su casa en los pisos de los carteros"-
Betina, fins que no es va dedicar al ie-ieísme, es deia Maria de las Mercedes Massaguer Tarragó,[1] La seva carrera musical comença al presentar-se a programes radiofònics com “Fantasia” o “La comarca nos visita” on hi havia els locutors Federico Gallo i Jorge Arandes, que son els que li busquen el nom més comercial de Betina. 

Betina 1963 (Foto Horacio Seguí Arxiu Fotogràfic)

Betina potser al Passeig del Triomf? Ara Rambla del Poblenou?

  

Més tard ja vingué la seva participació al “Festival de la Canción Mediterranea”. D’ella, buscant pel Google, es diu que era. “Rubia de ojos azules, pizpireta y sensual, extrovertida y de arrolladora simpatía, tanto en el escenario como en la vida real.” I no serem nosaltres que direm el contrari, però sí que hi afegirem que es la clàssica definició del que se’n deia una noia ie-ié, encara que a ella mai no li a fet gràcia aquesta denominació. Prefereix més recordar que en una revista femenina se la va batejar com “La bomba”:

       “Yo no fuí chica ye-yé, como luego empezaron a llamar a otras cantantes mas o menos de mi estilo (Karina, Lita Torelló, Gelu, Luisita Tenor...). Tampoco tuve nada de niña prodigio, que es la etiqueta que aplicaron a Marisol. A mi, el único mote que me pusieron fue el de La Bomba. Me resulta divertido recordarlo. ..”

Entrevista a Betina

Manuel Roman

BETINA-Todas sus grabaciones (libreto interior)

CD –Rama Lama Music -2001

Doble CD amb totes les seves gravacions (Rama-Lama Music 2001)

Llibret Interrior del doble CD (Rama-Lama Music 2001)

Aconsegueix un cert èxit amb versions de cançons com “Congratulations” “Marionetas en la cuerda”, a més d’èxits de la cançó francesa i italiana, que és el que estava de moda aleshores en els guateques i festes particulars que es feien els diumenges a la tarda, aprofitant que els pares eren a la caseta de Llavaneres o El Masnou, per posar un exemple. Tots sabeu de que estic parlant, no? Un portava el tocadiscos de maleta, marca Dual o Invicta, l’altre portava els discos mes de moda, unes quantes begudes, patates fregides i ja estava muntada la festa. 

Betina (Foto: AHPN)

  Però tornem a la nostra primera “chica ye-yé” del Poblenou. L’any següent del triomf del “Se’n va anar”, tan ben defensat pel duet mes surrealista de la cançó cantada en català format per Salomé i Raimon...

Salomé i Raimon, el duet fantàstic de la Nova Cançó defensant el "Se'n va anar"

 ...Betina queda finalista en la sisena edició del Festival de la Canción Mediterránea amb la cançó d’Antoni Parera Fons “T’estim i t’estimaré”. 

 

(Foto Arxiu Horacio Seguí)

El 1967 guanya el primer premi al Festival de Benidorm amb la cançó “
Entre los dos” que va defensar junt amb el cantant italià Tony Dallara.

 

(Foto Arxiu Horacio Seguí)

                

 Vull mencionar la versió que de la cançó "Tu me dijiste adios" de Los Brincos va fer en català rebatajada com "Per què em vas dir adeu". Puc assegurar que deu ser l'única versió en català d'una cançó de Los Brincos.  

El 1970 ens sorpren amb un Single que surt amb el nom de Betina Group Show, una mica al'estil de les orquestre de ball i festes majors. a la cara B hi ha l'única cançó, que coneguem, composada per la mateixa Betina.

Foto:http://lafonoteca.net/discos/betina-group-show

(http://lafonoteca.net/discos/betina-group-show)

Betina, un cop acabada la seva carrera de cantant solista i ie-ié, va estar gairebé trenta anys de vocalista amb la coneguda Orquestra de Janio Martí:

Orquestrae Janio Martí amb BETINA

“... Viajé con la Orquesta de Janio Martí por muchos paises, por media Europa, cantando en cruceros maritimos, que es algo muy divertido, aunqué tambien duro, para una artista. En estos casi treinta años hemos  grabado un Lp y tres CDs...”

Entrevista a Betina

Manuel Roman

BETINA-Todas sus gravaciones

CD–Rama Lama Music -2001

 

Betina i Orq de Janio Martí

 

Orq. MUSICALIA + Betina (Foto: Feisbuk)
L’ultima noticia que d’ella en tenim és que encara canta amb Musicalia Orquesta. I és que cantar en un escenari davant del públic és com un vici. 

Orq. MUSICALIA + Betina (Foto: Feisbu)

---

[1] En altres fonts consultades figura com Maria Josep i nascuda el 1948. Hem preferit donat per cert el 1950. En qüestió de la edat de les dones sempre es millor equivocar-se per poc que no per massa. També ens han dit que, sovint, a l’hora d’actuar, degut a la seva extrema joventut, Betina presentava el DNI de la seva germana dos anys mes gran que ella i que és la que es deia Pepita

Betina al programa Fantasia de RNE (Foto Horacio Seguí)

MELODRAMA AL ZELESTE

Avui (revetlla de Sant Joan 2012) fa exactament 35 anys que MELODRAMA es va estrenar al vell Zeleste del carrer, encara, Plateria.

Tot havia començat feia prop d’un any quan Dionís Olivé, en una conversa amb l’amic Ramón (España), es van proposar que farien dues o tres cançons i les hi presentarien a en Lluis Crous, aleshores director del programa del canal català de TVE “Temps de cançons”. Per sortir a la tele i riure una estona i plegar.

La cosa es va anar complicant: Un cop fetes, no dues o tres cançons sinó, prop d’una dotzena a més d’una opera Rock amb lletres del Ramon, amb el suggeridor  títol de “La neura vivida intensamente” de la qual Melodrama només va incloure en el repertori habitual les cançons “Tenia 15 años” i “Soy el mejor”. Calia buscar músics.

Així és que feia falta buscar els músics. Som al setembre del 1977. No coneixent ningú, “ni cort ni peressós” es van presentar al Zeleste i es van trobar al Victor Amman que molt amablement els va oferir qualsevol ajuda, però no tenia gaire temps. Encara van anar a trobar a l’únic violinista que coneixien d’haver-lo vist en actuacions amb en Sisa i el Pau Riba, el Xavier Riba. 
Un violinista pel repertori que tenien era imprescindible, doncs estaven totalment enganxats amb el so d’Steve Harley & Cockney Rebel on en John Crocker es feia càrrec del violi i la mandolina.

En Xavi Riba va quedar gratament sorprès, però també anava a fer una gira amb el Sisa... Encara van contactar un altre violinista responent a un anunci a New Phono, al Disco Exprés o a Discos Gay. El violinista en qüestió, a part de violinista, era vegetarià, feia yoga, tocava la dulzaina, que ara en diríem gralla i no sé quantes coses més, però de l’Steve Harley no n’havia sentit a parlar mai i això era imperdonable.

Melodrama rebent l'encàrrec diví de salvar el Rock nacional 

Ara tocaria fer un apartat per definir quins eren els referents musicals als quals volíem, si més no, ser dignes succesors. A més de l'esmentat Steve Harley, per una part hi havia tot el POP anglès des dels Beatles, Who i primers Bee Gees, també una mica de Sirex i Brincos. Per part més nostrada creiem i érem seguidors de la Santíssima Trinitat del rock català formada per Pau Riba, Sisa i Ia & Batista... Vale, son quatre, però així és el misteri de la trinitat... són tres i quatre alhora. O eren Els tres Mosqueters?

En plena actuació Zelestial

Aleshores el Toni, germà del Dionís, amic del Ramón des que anaven a Can Culapi i autor d’aquest extens i potser excessiu relat de la prehistòria de MELODRAMA, com que mes o menys tocava un baix Hoffner que sonava a pot rovellat, però això sí, era una còpia exacte del baix del McCartney, va proposar que aviséssim al Joan Navarro, devorador i col·leccionista de tebeos, que amb el Ramón havien conegut al mercat de Sant Antoni i compartit nits de patata amb bledes a casa seva mentre ens ensenyava els seus tresors: Tebeos, pegatines de tots els Partits polítics del moment, discos de Rock alemany i del Raimon... i a més tocava el piano des de petitet. Bé ja teníem un pianista fitxat.

Un bateria no aniria gens malament, vam dir. Vaig pensar amb en Carles Collazos amb el qual jo havia tocat acompanyant al Ballet de Carles Ibañez. Feia poc que havia deixat de tocar amb en Joan Isaac en el seu Esplugues nadiu i li venia de gust tocar Rock, Pop o el que fes falta, encara que això de desplaçar-se d’Esplugues al Poblenou li era una mica feixuc, però res que no es pogués superar amb el seu Dyane 6 groc amb el “Nuclears, no gracies”.

No és l'Ovidi, és Dionís Olivé arengan al personal Zelestial (Foto: Disco Expres)

Doncs, ja ho tenim, el Melodrama primitiu: Dionís Olivé: guitarra espanyola, veu i responsable de repertori. Joan Navarro: piano vertical de paret. Carles Collazos: bateria.i Toni Olivé: Baix de violí Hoffner. I l’amic Ramon de España fent fotos.

I els veïns a aguantar tardes inacabables sentint com es forjava el so del conjunt que hauria de ser peça cabdal del Rock Català i mundial en general del proper mil·lenni. O això ens pensàvem.

Un cop adecentat un petit repertori es va decidir gravar una Cassette. Sembla ser que el mot maqueta encara només es feia servir quan feies una torre Eifiel amb palillos. El Cassette ens el va gravar en Manel Ortells que tenia una pletina i dos micros! Luxe asiàtic!!!

En un menjador de casa decent, davant d’un buffet-vitrina, érem nosaltres amb un tros de bateria (no hi cabia tota), el piano de paret de la casa del Manel, una guitarra espanyola i el baix enxufat a un bafle de tocadiscos. Nens i nenes del cap dret, així es feien les maquetes en el segle passat. I així sonaven!

Sense vergonya ni pudor vam anar a ensenyar la maqueta-cassette al Rafael Moll, que estava al Zeleste. Encuriosit pel so tan...tan... rupestre, li va ensenyar al Sisa que després d'escoltar-la van continuar sent amics.

Els devia sorprendre i tot seguit en Moll ens va oferir el debut al Zeleste, no sense abans anar al Sindicato Nacional del Espectáculo a treure’ns el carnet de Artista de Circo y Variedades. 

Instrumentista atracción

 Be, tot seguit no va ser. Erem a primers d'any 1977 i hauriem d'esperar fins a juny. Fins la Revetlla de Sant Joan tot estava ple.

Coquetó loft-saleta d'estar-local d'assaig

          La setmana abans del debut vam empaperar tot el barri del Born amb un cartell on, fent referència a les eleccions d’una setmana anterior (primeres eleccions generals, Juny-77), definíem Melodrama com “una alternativa musical per Catalunya”, i ens quedàvem tan frescos amb l’enginyós acudit, fins que, mentre descansàvem de l’enganxada de cartells, vam sentir com un pelut amb ulleres ens obsequiava amb uns comentaris no massa afortunats. El pelut en qüestió era l’admirat (almenys per a mi) Hilario Camacho.

            Bé, va arribar el dia 23 de juny del 1977 i ja ens veus tots amb els nervis habituals provant so amb el tècnic que era en Paco Pi o el Toni Valls.

            I tot va anar bé. Diguem que van assolir l’èxit que es mereixíem.

Ah! I d’aquell primer projecte de sortir a la tele ni ens recordaven. Ens ho va recordar el propi Lluis Crous el dia que ens va venir a veure al Zeleste.

Però això ja és una altra història que....

Continuarà....

 

Video amb fotos de l'època i so de cassette

____GENESIS/CAOBA

Els Génesis del Poblenou eren en Josep Lluís Gausachs Vila i Manuel Lopez Ojeda. En Jose Luis treballava a la xurreria que el seu pare tenia a la Rambla cantonada Dr. Trueta. Ara hi ha un forn de pa calent. 

Critica al Disco Expres (Foto: arxiu propi)

            Era un temps que, aquí a Espanya, Catalunya, Barcelona, en definitiva, al Poblenou, amb prou feines havien arribat els discos de gent com King Crimson, Lovin Sponful, Hendrix, Cream o els Génesis, si no fos que algun amic te’ls portava quan anava a Andorra o algun altre lloc civilitzat. 

Albert Reguant a ICat FM (Foto: Icat FM)

  Aquest amic, al Poblenou, era l’Albert Reguant, la col·lecció de discos no editats a Espanya de l’amic Albert era incommensurable per dir-ne alguna cosa, sempre tenia el més modern i el més desconegut. L'Albert del col·leccionisme va passar a ser un productor i descobridor de grups de Roc Català i més tard convertit en reputat expert en New Age, músiques noves i World Music sent, actualment, editor i director de programes d’aquest tipus de música tan a la radio com a la Tele.  

            Això ens explica una mica que els Gènesis del Poblenou no devien tenir noticies del Gènesis del Sr. Gabriel. 

 Els Gènesis del Poblenou van gravar un single en anglès per la editora Diàbolo. Era l'època en que els grups de música progressiva com Màquina, Vértice, Pan i Regaliz, etc... consideraven que ni el català ni el castellà servia pel Rock. Sortosament aviat va desaparèixer aquesta, diem-ne, tonteria. 

l'Editora Diàbolo era la mateixa que havia editat gairebé tots els grups "progressius" com Smash, Màquina!, Música Dispersa, Vértice....

Single Diabolo de Genesis (Foto: Arxiu Àlex Gómez-Font)

El mateix single pel darrera (Foto: Arxiu Àlex Gómez-Font)

Full de promoció del mateix single (Foto: Arxiu Àlex Gómez-Font)

                                   Genesis - No sunshine 1971

                                                     Genesis - And everything (1971)
De Gènesis (els del Poblenou) només podem recordar una actuació i va ser al Casino l'Aliança del Poblenou: Va ser el sis de maig del 1970, en plena eufòria "progessiva" hi van actuar tota l'escuderia Diabolo/ Als 4 vents, que en van ser també els organitzadors, o sigui: Màquina! Vértice, Agua de Regaliz i el duet acústic Gènesis. 
No cal dir que tots els joves del barri hi vàrem córrer a veure els Gènesis (els del Poblenou) en la seva presentació del single.

Single Caoba -1972 pel davant (Foto: Arxiu propi)

Un parell d’anys més tard, al 1972, es van canviar el nom de Genesis pel de Caoba i de cantar en anglès es van passar a cantar en castellà, és el que podem escoltar en l’únic single que van gravar per la Columbia amb arranjaments del mític Josep M Bardagí[1]. Res més se’n sap del duet. De l’altre Genesis, el del Gabriel i el Collins no és aquí el lloc adequat per parlar-ne.

Pel darrera (Foto: Arxiu propi)

                                                         Video Clip -Caoba "Sinfonia del amor" Cara A

---

[1] La cara B del single hi trobem la cançó Don Nadie on es pot escoltar un inusual solo de guitarra rockera del mestre Josep M. Bardagí.

                                                         Video Clip -Caoba "Don Nadie" Cara B

___MAQUINA! al Casino

Els dies set i vuit de juliol del 1972, Màquina torna al Casino amb un altre concert que va tenir ampli ressò. el grup s’acomiada grvant un doble LP en directe!

 Retall de la revista DISCO EXPRESS

 Fotos: Emili Baleriola

 Fotos: Emili Baleriola

 Fotos: Emili Baleriola

 Fotos: Emili Baleriola

            Durant 3 o 4 anys Màquina havia estat el màxim exponent del que se’n deia musica progressiva. Per Màquina! hi havia passat molts musics que encara avui estan en actiu, però últimament el grup estava una mica en hores baixes i aquests concerts va ser com una mena de festa d’acomiadament del grup. Després del concert el grup es va desfer, però abans ho van deixar tot gravat en un doble LP, cosa inusual i inaudita en el rock nacional d’aleshores. No se’n feien gaires de gravacions en directe i menys s’editaven en un luxós doble LP. Tots els que hi varem assistir quan escoltàvem l’LP podíem dir amb orgull que nosaltres hi érem, fins i tot algú assegurava que entre cançó i cançó se sentia clarament el seu crit. Ningú mai li va treure la il·lusió.

Portada del doble LP gravat al casino L'Aliança del Poblenou

 Màquina anterior a la gravació del Casino

 Àlbum sencer gravat al Casino

Màquina posterior a la formació que va gravar l'LP en directe al Casino