El 29 de març del 1969, avui fa exactament 50 anys, la Salomé va guanyar el Festival d'Eurovisió a Madrid.
SALOMÉ és el nom artístic de Maria Rosa
Marco i Poquet, nascuda al Clot Barcelona el 21 de juny del 1943 a l’altre banda
de la Granvia,
que des de la seva construcció ha estat una frontera natural que parteix el Poblenou
en dues parts. Salomé és de la part de dalt del Poblenou, així m’ho assegura el
meu informador mentre ens prenem un cafetó al bar del Casino.
Foto Arxiu Horacio Seguí
-“Va
néixer- continua dient- al carrer Movimiento Nacional prop de la plaça de la
vila de Sant Martí...”- Glups! Movimiento Nacional? Per poc no se’m vessa el
cafè damunt dels pantalons. Suposo que aquest carrer ja no existeix, si més no
amb aquest nom tan...tan... Bé, no trobo paraules. Efectivament, rebuscant per
internet verifico que ara el carrer es torna a dir Carrer de la Democràcia, que és com
s’havia dit abans de la guerra.
-“El seu
pare treballava als sifons La
Perfección”
C/ Democràcia. Antiga fàbrica de "Gaseosas La Perfección",
C/
Democràcia. Antiga fàbrica de "Gaseosas La Perfección", encara es pot
veure el retol esgrafiat a la façana.(Fotos: Toni Olivé- 9 setembre
2019)
El meu informador em continua explicant - “Fins que no es va dedicar a això de la música, la Salomé treballava a Hispano
Olivetti”.
Recordeu la Hispano Olivetti? Gairebé mig Poblenou hi treballava,
l’altre mig treballava a Can Culleretes. Ni una ni l’altre existeixen ja; Hispano
Olivetti era on ara hi ha el Centre Comercial de Glòries i a Can Culleretes
(Metales y Platerias Ribera) hi ha varies edificacions i blocs d'habitatges, oficines i algun hotel.. Una altra amiga del Poblenou i sòcia de l'Agrupació Excursionista ICÀRIA, em dona aquesta valuosa informació:
Programa d'un campament de Primavera el 1960. (Foto: AHPN)
A.E. ICÀRIA -1980 (Foto: AHPN)
"Salomé, abans de ser famosa,
era sòcia d'ICÀRIA i en els campaments quan feiem el foc de camp, la gent
explicava acudits, cantava, etc... Ella, la Salomé, en aquells moments pertanyia a un
trio que cantaven cançons mexicanes i boleros... el seu pare era un home
molt divertit". (Aquest BLOG dedicat a la música al Poblenou no seria res sense les col·laboracions dels amics i músics del barri)
Salomé i Raimon el duet més surrealista de la cançó catalana
Però,
tornem a la Salomé. Se
la recorda sobretot pel “Se’n va anar”, Cançó guanyadora l’any 1962 de la
cinquena edició del Festival de la Canción Mediterranea.
EP amb el Se'n va anar, cançó guanyador del V Festival de la Canción Mediteranea (1962)
Però Salomé ja
havia començat la seva carrera discogràfica el mateix any 1962. Sempre va
compaginar el català i el castellà en el seu repertori. Cantant des de cançó
italiana, sobretot temes de la
Mina, fins la cançó mes comercial espanyola del moment,
boleros i tot el que s’engloba dins del que se’n deia música lleugera i
moderna.
I el que avui (29/3/2019) volem recordar és el “Vivo
Cantando” que va guanyar el Festival d’Eurovisió l’any 1969, ara fa 50 anys. Encara que hi ha
algú que el que més recorda és el singular vestit amb que es va presentar al Teatro Real de Madrid[1], que era on es va celebrar
aquell any el Festival d’Eurovisió. Encara ho recorda per mes que molts ho haguem
volgut oblidar. Aquell vestit podria ser un precursor de la Gallina Caponata.
Aquell any el Festival d'Eurovisió va ser molt especial per moltes circumstàncies: Era el primer cop que es celebrava a Espanya, a Madrid, es clar. Dalí havia col·laborat en el cartell oficial i en l'escenografia del Teatro Real.
Aquell any, per primer cop, hi va haver quatre cançons guanyadore.
Laurita Valenzuela, presentadora del festival davant de "l'ou ferrat" dissenyat per Dalí i poster Oficial del Festival, també obra de Dalí
(Laurita Valenzuela apareció en el escenario, diseñado por Bernardo Ballester y en cuyo
centro se encontraba una escultura realizada por Salvador Dalí.)
Suculent reportage de l'època.
L'absurda censura que TVE aplicaba aleshores als seus programes també es va fer notar a Eurovisió 1969: Laura Valenzuela fou obligada pel censor del Ministerio de Información y Turismo a posar-se un folre sota el seu vestit tot fet de puntes de ganxet. Tommy Körberg, el cantant de Suècia li van fer tallar-se el cabell per dur-lo "massa llarg". Ah! La cançó portuguesa que es deia «Desfolhada» (que es pronunciaria : Desfollada) la van presentar amb el nom castellanitzat, "Deshojada", no fos cas que hi hagués algun malentès.
I ja per acabar-ho de complicar aquell any no hi va haver un guanyador sinó quatre!!! Quatre països empatats a 18 vots i van ser Espanya, França, Països Baixos i R. Unit (Ruaion Uní: Dí Puan. Recordeu?)
La Massiel, que era la guanyadora de l'any anterior amb el "La, la, la" va entregar el guardó a les quatre cantants guanyadores: Lulú, Salomé, Massiel, Frida Boccara
& Lenny Kuhr.
La Massiel amb el famós i horripilant vestit de pell de Chinchilla enmig de les quatre guanyadores.
Jo, que aleshores tenia 14 anys hagués votat per Lulú, la meva favorita, però a mi mai m'han fet cas.
Single que tenia a casa
[1]España
va ser el país encarregat d’organitzar el “Festival” degut a ser Television
Española i la Massiel
amb el seu “La, la, la” qui havia guanyat l’anterior edició .
Ara he descobert a CATHY CLARET en el vídeo “Ma maison” gravat al Fòrum, davant del Museu Blau, al bell mig
del Camp de la Bota on molts gitanos hi van viure en barraques. És casualitat o
ja està fet amb aquesta intenció?
Cathy Claret "Ma maison" Video Clip gravat al Forum
Però
tornem amb la Cathy al Camp de la Bota i el vídeo de la cançó “Ma maison”. El
descobriment d’aquest vídeo gravat al Fòrum em fa recordar que sovint oblidem
que allí mateix és on hi havia el que anomenem El Camp de la Bota, tristament
famós pelsafusellaments durant i
després de la Guerra IN-Civil. I els assentaments de les barraques on s’hi
apilaven tant els gitanos com gent immigrada de la resta d’Espanya i fins i tot
la gent més pobre i humil de Barcelona. I també recordar la voluntarietat de
gent altruista i solidaria que intentaven fer-los la vida un pèl més
digna construint escoles i serveis mínims de higiene
que la “oficialitat” mai es va dignar a realitzar.Cathy
Claret ha viscut sempre entre els gitanos del sud de França, Barcelona i
Sevilla, és per això que penso que no deu ser casualitat haver gravat al Forum. Vull creure que ha volgut fer un petit homenatge a tota la gent que va viure a les barraques del Camp de la Bota.
FOTOGRAMES DEL VIDEO CLIP AL FORUM
Afegeix la llegenda
Cathy ha composat la cançó Bolleré i que el gran Raimundo Amador va incorporar
al seu repertori i fins i tot en un concert amb el mític B.B. King
se’ls pot veure interpretant el Bolleré.
LOS IBEROS van ser un grup de POP Rock a l'estil del que aleshores es feia sobretot al Regne Unit, com els Kinks, Hollies, Manfred Mann, Small Faces o Spencer Davis Group i sobretot THE BEATLES, si fins i tot el baixista era esquerrà com McCartney i sovint tocava el famós baix Höfner violí.
Fotograma de la peli on es veu el baixista esquerrà. El guitarrista de la dreta no és de Los Iberos, era l'actor Victor Petit, que al tenir més paper se li va encomanar a un actor, encara que la veritat és que no s'hagués notat gaire, doncs l'actor en qüestió no es que es llueixi massa.
Cantaven en anglès i castellà i cuidaven molt les veus ressaltant els cors estil Beat.
Van participar en dues pel·lícules; "Un, dos, tres al escondite ingles" (Ivan Zulueta - 1969) i "Topical Spanish" (Ramón Masats- 1970) pel.lícula seguint una mica la moda de les que va fer Richard Lester amb els Beatles; Blanc i negre, humor absurd, també degut a que el guionista era el gran Chumy Chumez.
Poster de Chumy Chumez
LOS IBEROS i Guillermina Motta entrant al Camp de la Bota
Video editat especialment per aquest BLOG amb els fragment de
LOS IBEROS al CAMP DE LA BOTA
I és en aquesta pel·lícula en que trobem a Los Iberos anant al Camp de la Bota, al castell que aleshores ja estava abandonat. el director es permet un proto-Video Clip gravant per les barraques del Camp de La Bota molt interessant
actualment dons és un document gairebé inèdit i no gaire conegut.
El Camp de la Bota i el Castell tal com surt a la peli
Camp de la Bota el 1870
Maniobres Militars cap al 1870-80
Actualment si aneu per aquest indret us trobareu el Fòrum i el Museu Blau
Inauguració d'una placa en homenatge i record als veïns de l'antic barri
de barraques del Camp de la Bota. Foto: Sara Grimal - 2015
Inauguració d'una placa en homenatge i record als veïns de l'antic barri
de barraques del Camp de la Bota. Josep Maria Monferrer, educador a les
escoles de La Mina, fundador i president de l'arxiu històric de la Mina
i del Camp de la Bota. (foto: Pere Parera- 2015)
Es
molt divertit veure com les dones gitanes al veure que son filmades
demanen en gestos que si no paguen, no graven. No sabem si l'equip
cinematogràfic finalment es va "retratar" i va ser generós amb les dones de les barraques.
"Ey! payo, aquí no se filma ná si no hay guita!!!"
"Si no paga, no hay penícula!!!"
Video de LOS IBEROS:Summertime Girl (1968)
Enllaç a TVE amb entrevista a Adolfo Rodriguez cantant de Los Iberos i més tard del mític grup vocal Adolfo Cánovas Rodrigo y Guzman:
Fullejant vells 4 Cantons trobo en el
número del març de 1967 una entrevista feta per la Margarida Berengué i la
Roser Casas a un conjunt del barri que es denominen GRUPO 67. En l’entrevista se’ns diu que son molt coneguts entre el
jovent del barri. Que les parets del Poblenou son plenes dels seus “cartells
propagandístics”. Els Grupo 67 son quatre; tres del Poblenou i un de La
Verneda. L’Enric (Quique) que té 19 anys és el baixista i cantant, en Josep Mª
toca la guitarra solista i canta, té 18 anys i compagina la música alhora que
estudia mestre industrial, en Ricard és el bateria i també té 18 anys i
treballa de joier i per acabar en Vicent que és el cantant i guitarra rítmica i
si no és que sigui una errada d’impremta diu que te 15 anys. Poca cosa més diu
l’entrevista. I res més n’haguessim sabut si no fos que en una conversa amb en
Ramón Sanchez, bateria poblenoví de molt llarga trajectòria, m’explica el següent:
Grupo
67? I tant que els conec! Alguns d’ells havien tocat amb Los Wikingos, com jo
mateix. De fet, per Los wikingos gairebé hi haviem passat tots els músics del
Poblenou d’aquella època, eren els que mes treballaven.
Recordo
el bateria que era en Ricard Gonzalvo, que mes tard va estar amb Los Mustang.
Durant
un temps van formar part del grup de Tony Ronald. Els va veure actuar a la
discoteca Ya-Ya de Calella, li van agradar i els va contractar.
Ramon
Sanchez
Santabarbara i Enric Milián (http://retromagacin.blogspot.com.es/2010/04/recordamos-al-trio-musical-santabarbara.html)
El que tocava el baix era l’Enric Milian,
que m’escriu el següent:
Gràcies
Toni per fer-me recordar es meus principis en la música, és un bocí de la meva
vida musical que la va canviar totalment.
A finals del 1967 el guitarrista (Jóse) que
també tocava el saxo, el bateria (Ricard) i jo, (Grupo 67), varem entrar a
formar part del grup d’acompanyament de Tony Ronald (1968).
Al
1969 faig la mili a Melilla i quan torno, el 1970, acompanyo a Georgie Dann,
mes tard toco amb el grup EPOCA, i finalment Santabárbara.
Enric Milián
single Epoca
Abans de dir-se Santabarbara havien
acompanyat a Tony Ronald i a Georgie Dann, fins que el mateix Tony Ronald els
va produir un single una mica mes rocker amb el nom de Epoca, que va passar
bastant desapercebut, podem dir que no va fer època (perdó per l’execrable joc
de paraules, però no me n’he pogut estar).
A Enrique Milian li va arribar l`èxit amb
el trio Santabarbara i el hit “Charly” de la que n’és l’autor: Aquella cançó
que deia...“Tuviste suerte al cruzarte
en mi camino... yo te salve de tu destino...”Era la història d’un colom mig ferit.
Els altres dos components de
Santabarbara eren Alberto Lopez a la bateria i Mario Balaguer a la guitarra.
Els dos, malauradament, son morts. No eren del Poblenou pero en Mario va estar uns
mesos del 1985 amb Melodrama, que sí son bel barri.
SANTABARBARA : Enric, Carlos i Jerónimo
En la actualitat Santabarbara de tant en tant encara actua amb la següent formació: Enric Milian Baix i veu, Carlos Rodas guitarra i veu i Jerónimo Martínez Bateria i veu. CuriosamentJerónimo Martinez, reconegut bateria de llarga trajectòria, també va ser integrant del grup poblenoví Melodrama gravant el "sabor a Tutti Frutti" i "Sisa & Melodrama".
En un dels singles del grup de rock ARRELS que hi ha la cançó “Rock Clot” (1973) hi veiem la portada amb els components d’Arrels davant de la parada de metro del Clot.
(Foto: Todo coleccion.net)
No es pot identificar quina sortida és. Aquell sector ha sofert moltes modificacions en les últimes dècades.
Critica a Disco Expres (Foto: Arxiu propi)
Amb aquests dos casos, que no deuen ser els únics, donem per acabat el repàs gràfic del Clot i passarem al Poblenou.
El POBLENOU ha estat molt fotografiat en el mon del Rock en portades de discos, reportatges de grups. Hem trobat moltes portades de discos amb fotos del Poblenou.
Però m’agradaria parlar del Clot amb els que compartim veinatge i districte:
CARRER CLOT actual (foto propia )
Al mateix carrer Clot número vint hi assajava a
principi dels anys setanta el grup de l’Ona Laietana, facció Zeleste anomenat
Blay Trítono. El local era de la família de Nèstor Munt, fiscorn i trompeta del
grup, i que tenia una germana ballarina de nom Silvia que mes tard es convertí
en Colometa i actriu. A la portada de l’únic Lp que duu el nom de “Clot, 20” es
pot veure la botiga o local al que fem referència.
C/ Clot nº 20. EL REQUADRE ÉS LA PART FETA SERVIR PER LA PORTADA DEL DISCO
Portada de l'LP
Altres components del grup foren: Vicens "Morgan" Calvo: Trombó Joan Josep Blay: Tenora i saxo alt (actualment és un reconegut compositor de sardanes) Victor Amman: Teclats Joan Saura: Teclats Eduard Altaba: Baix Quino Bejar: Bateria Laura Tapies: Clarinet Eliseo Parra: bateria
L’Lp en qüestió es titulava “Clot, 20” (1976), la portada no enganyava, era una fotografia de la façana del carrer Clot número 20. Era una botiga amb un rètol on hi posava “Carretillas y rodamientos”, el dissenyador de la carpeta del disco ho va substituir pel nom del grup “Blay Tritono, Clot 20”. Actualment aquestes cases baixetes a la que pertany aquesta façana han estat rehabilitades i miraculosament s’han lliurat, per ara, de la piqueta. Aquest disco s’ha reeditat en CD per la discogràfica Picap.